Em perdonarà el lector de NacióDigital però tornaré a la càrrega amb un tema que no ha parat d'obsessionar-me al llarg dels últims mesos. Però just quan em poso a escriure aquest article llegeixo el titular: "El jutge imputa Roger Español, el jove que va perdre un ull per una bala de goma l'1-O". M'enfilo per les parets, intento imaginar un tuit que encabeixi la indignació, la ràbia i la humiliació que sento però no me'n surto. Em podria "cagar en Dios", como Willy Toledo, però "me sobraría mierda" (Toledo dixit) per a Llarena, el Rei, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, Aznar, el bloc del 155, els mitjans de l'IBEX i els seus presentadors i tertulians. Desisteixo. Però estic fart de fer tuits. No hi ha prous RT per calmar-me, per treure'm la sensació que els dolents estan guanyant. No és una sensació nova, però no m'hi acostumo. I llavors penso: tornaré a donar la tabarra als lectors de NacióDigital amb una idea: o som capaços com a poble d'articular allò que vam veure als carrers el 3-O o només ens queda aguantar humiliació, injustícia i derrota. No hi ha cap altra sortida.
I què va passar el 3-O? En primer lloc, milions de persones que ens sentíem poderoses, que l'acció de cada una de nosaltres comptava i que fins i tot teníem unes institucions que, amb moltíssimes deficiències, estaven del nostre costat. Fins al darrer racó de Catalunya, milions de persones van sentir, ben endins, que no es podien quedar a casa. M'expliquen que a Badalona -per exemple- al matí d'aquell dia es va batre el rècord de persones assistint a una manifestació. Mai a la història hi havia hagut una mobilització tan gran en aquesta ciutat que no és precisament un "feu independentista". Però m'expliquen també que a la tarda va haver-hi una altra manifestació i va batre, un altre cop, el rècord històric... marcat per la marxa del matí. Tot aquella gent hi és, continua existint i continua pensant que és intolerable el que li van fer a Roger Español, el que ens van fer a totes.
En segon lloc, aquell dia ens vam trobar com potser no ens havíem trobat mai. Ho he dit i escrit a tants llocs que fins i tot em fa vergonya repetir-ho. Però no queda cap altra sortida: aquell dia érem una majoria aclaparadora, forta i dempeus, feta d'un sentit comú tan poderós que va haver de sortir per la televisió el "Borbón ladrón" per aturar-nos. Aquell dia, independentistes de tots colors van sortir massivament al carrer, però també ho van fer federalistes, republicans, anarquistes, cuiners, metgesses, jovenets i tietes. Vam sortir amb banderes de tots colors -fins i tot espanyoles- i vam dir, alt i clar, que Catalunya i la seva gent es repecten. Que Catalunya i la seva gent tenen dignitat.
Crec que aquell va ser l'últim dia que vam fer por als dolents, als repressors i als "Borbones ladrones". A partir de llavors, la inèrcia ens va tornar a separar. Indepes, no indepes, cupaires, juntaires, republicans... I encara no n'hem sortit.
La confluència nascuda al carrer el 3-O va ser capaç de etendre que calia una unitat d'acció, que podíem trobar objectius comuns més enllà de les nostres diferències i que davant la misèria de la violència i la injustícia érem un sol poble. Sense exigències de puresa però sense equidistàncies, sense compartir tàctiques però amb un horitzó de justícia clar i innegociable. Amb la consciència ferma, profunda i radical que si ens piquen, ens disparen, ens denuncien i ens silencien, no hi haurà pau, ni diàleg possible.
Tinc algunes intuïcions, però no sé exactament com es fa per forjar confluència poderosa del 3-O. No sé exactament com es fa per fer que les institucions, les organitzacions i els partits s'apropin una mica a l'enorme alçada que vam alcançar aquell dia com a poble. Però tinc clara una cosa: el primer de tot és que s'ha de voler fer. I de vegades, uns quants, sembla que volen oblidar de què vam ser capaços. Tenim memòria.
PD: Perdoneu la "tabarra" lectors del NacióDigital. Però davant la desmemòria induida, repetir, repetir i persistir.
I què va passar el 3-O? En primer lloc, milions de persones que ens sentíem poderoses, que l'acció de cada una de nosaltres comptava i que fins i tot teníem unes institucions que, amb moltíssimes deficiències, estaven del nostre costat. Fins al darrer racó de Catalunya, milions de persones van sentir, ben endins, que no es podien quedar a casa. M'expliquen que a Badalona -per exemple- al matí d'aquell dia es va batre el rècord de persones assistint a una manifestació. Mai a la història hi havia hagut una mobilització tan gran en aquesta ciutat que no és precisament un "feu independentista". Però m'expliquen també que a la tarda va haver-hi una altra manifestació i va batre, un altre cop, el rècord històric... marcat per la marxa del matí. Tot aquella gent hi és, continua existint i continua pensant que és intolerable el que li van fer a Roger Español, el que ens van fer a totes.
En segon lloc, aquell dia ens vam trobar com potser no ens havíem trobat mai. Ho he dit i escrit a tants llocs que fins i tot em fa vergonya repetir-ho. Però no queda cap altra sortida: aquell dia érem una majoria aclaparadora, forta i dempeus, feta d'un sentit comú tan poderós que va haver de sortir per la televisió el "Borbón ladrón" per aturar-nos. Aquell dia, independentistes de tots colors van sortir massivament al carrer, però també ho van fer federalistes, republicans, anarquistes, cuiners, metgesses, jovenets i tietes. Vam sortir amb banderes de tots colors -fins i tot espanyoles- i vam dir, alt i clar, que Catalunya i la seva gent es repecten. Que Catalunya i la seva gent tenen dignitat.
Crec que aquell va ser l'últim dia que vam fer por als dolents, als repressors i als "Borbones ladrones". A partir de llavors, la inèrcia ens va tornar a separar. Indepes, no indepes, cupaires, juntaires, republicans... I encara no n'hem sortit.
La confluència nascuda al carrer el 3-O va ser capaç de etendre que calia una unitat d'acció, que podíem trobar objectius comuns més enllà de les nostres diferències i que davant la misèria de la violència i la injustícia érem un sol poble. Sense exigències de puresa però sense equidistàncies, sense compartir tàctiques però amb un horitzó de justícia clar i innegociable. Amb la consciència ferma, profunda i radical que si ens piquen, ens disparen, ens denuncien i ens silencien, no hi haurà pau, ni diàleg possible.
Tinc algunes intuïcions, però no sé exactament com es fa per forjar confluència poderosa del 3-O. No sé exactament com es fa per fer que les institucions, les organitzacions i els partits s'apropin una mica a l'enorme alçada que vam alcançar aquell dia com a poble. Però tinc clara una cosa: el primer de tot és que s'ha de voler fer. I de vegades, uns quants, sembla que volen oblidar de què vam ser capaços. Tenim memòria.
PD: Perdoneu la "tabarra" lectors del NacióDigital. Però davant la desmemòria induida, repetir, repetir i persistir.