Aquest és el primer article d'una petita sèrie sobre l'educació pública, concretament sobre secundària i Formació Professional, nivells en els quals he treballat els darrers cinc anys com a docent (de forma intermitent arran dels meus altres projectes laborals que m'han fet entrar i sortir del sistema educatiu sovint, trepitjant molts centres diferents). Llegiu, doncs, una petita sèrie on hi encabeixo les meves observacions i conclusions des de peu d’aula.

Una cosa que em va sorprendre des del primer dia que vaig ser professor és la manca de control que el Departament té sobre allò que ensenyem i com ho ensenyem els professors. El marge d'arbitrarietat (amb biaixos de classe evidents) que sofreixen els alumnes a l'educació pública em van semblar indignants el primer dia, i m'ho han continuat semblant fins al darrer: el sistema públic és una loteria macabra sense un control estatal real.

Els professors ens hem d'acollir a un currículum i marc de continguts i metodologies que cada dos per tres va canviant per tenir més metodologies i menys continguts, de manera que com a docents cada cop tenim més llibertat per ensenyar allò que ens vingui de gust, que normalment encaixa amb allò que dominem més, o allò que requereix menys preparació perquè disposes d'algun suport que et facilita la feina. La deixadesa sobre què s'ensenya és tal, que estic convençudíssim que gairebé cap dels darrers consellers d'educació són conscients que la Corona d'Aragó només s'estudia durant un parell de classes, si el professor en té un mínim interès, quan tens 12 anys. Mai més.

No és estrany que les noves generacions de catalans no connectin res del seu entorn i passat, però d'això en parlarem millor al darrer article d'aquesta sèrie. La qüestió que ens ocupa avui és que no hi ha preocupació dirigent sobre què s'ensenya, a quin ritme s'ensenya i sobre si s'ensenya a tot arreu. He voltat per molts centres de l'àrea metropolitana i com més pobre és el barri, menys continguts es donen, i això és una presa de pèl per les classes populars i pels barris de migrants que no s'esmenarà amb l'enèsima nova metodologia sense material, sinó baixant ràtios i harmonitzant el sistema públic. Per aterrar-ho al màxim: si permets que cada professor de cada classe ensenyi més o menys el que vulgui sense control i no allò que el poder públic ha decidit fermament que ha d'aprendre tothom, hi perden els pobres.

Per això quan parlo d'harmonització (sé que moltes de les coses que diré farien embogir a gairebé tots els tècnics i directius de Departament), m'imagino un sistema que obliga tots els centres públics del principat (de Sort, passant per l'Hospitalet i acabant a Alcanar) a passar pel mateix tema, per la mateixa classe i pel mateix contingut en un decalatge de més o menys quinze dies. Si ets professor saps que en aquesta franja temporal et toca Roma i pobre de tu que els teus nens no l'hagin donada. Això, implicaria, també, que tots els alumnes fessin servir un mateix llibre i campus virtual nacional, on el tempo quedaria marcat i el material i contingut centralitzat, sent la clau de volta de la igualtat entre professors, estudiants i barris. No vol dir això que els docents no poguessin tenir llibertat per introduir exercicis i mirades, però el tronc de l'assignatura el proposaria un Departament que s'hauria llevat la son de les orelles i hauria fixat concretament que allò que aprèn l'Abdul ho aprèn l'Ona, siguin d'on siguin i requereixin la ràtio d'alumnes per classe que requereixi.

Actualment, es dona una situació que és una vergonya pública, impensable en un ambient on hi hagi rendició de comptes: cada professor que imparteix una assignatura l'ha de muntar des de zero i trobar els materials allà on pugui (imagineu quin idioma regna aquesta autonomia). Talment com si Instagram fes programar la seva plataforma des de zero a cada nou programador que contracta. Això, òbviament, du al reciclatge de continguts de fa anys i panys, i a la crema de docents als qui se'ls hauria de facilitar exactament què s'ensenya i amb quins exercicis i materials s'ensenya perquè ells puguin dedicar el temps a què cal: a analitzar individualment als alumnes i pensar estratègies pedagògiques en lloc d'estar treballant d'investigadors i redactors d'un llibre de text personal per cada una de les assignatures que imparteix. I, a sobre, després, havent d'omplir vergonyosos documents administratius plens de taules metodològiques fetes per algú que si ha trepitjat mai una aula, devia tenir pa a l'ull.

La desídia del Departament d'evitar preparar una sola vegada el mateix tronc de continguts i materials per cada una de les assignatures, du a la ridícula i desnivelladora ineficiència que cada professor del país prepara l'assignatura a la mercè de la seva virtut, mandra o de l'editorial de torn (si el centre li permet o si existeix el llibre de text, ja que a l'FP sovint no hi ha temari editorial disponible). Els docents no som éssers de llum i el sistema públic ha d'estar pensat per blindar als alumnes de la variabilitat dels professors. El Departament no té ni idea que als seus cicles de Formació Professional s'estan ensenyant continguts dels anys noranta, això sí, molta publicitat sobre la importància de l'FP i molt intentar ampliar places, però el contingut que s'hi ensenya ja l'aixecaran els professors com bonament puguin buscant al Google en el millor dels casos i prenent el pèl als alumnes en el pitjor.

Segurament pot ser rebut de manera cruel, però els administratius de Departament, més valdria que es posessin a repartir-se assignatures i a preparar un campus virtual nacional per tota l'educació secundària i la formació professional. Un campus virtual únic per tot el sistema educatiu amb calendaris de contingut d'obligat seguiment pels docents, i tot el temari aterrat, farcit de materials propis i actualitzat any rere any fins a l'últim mil·límetre, en lloc d'estar enredant amb metodologies de laboratori que, tot i que ben segur algunes poden ser encertades, la majoria de professors s'acaben passant pel forro perquè no són implementables a gran escala. Metodologies majorment inaplicables i que duen a la manca de cohesió social i nacional, a una zonificació -o atomització- d'un sistema públic que, suposadament, hauria de vetllar per la igualtat i ser garant d'un ascensor social que a Catalunya només tenim de boqueta.

Ningú en parla mai, d'aquest campus virtual nacional i d'aquesta harmonització en pro de les classes populars, deu ser una dèria meva, però em penso que les idees que no són per blindar-nos laboralment sense rendició de comptes (capitanejades pels sindicats) o per comunicar bonhomia superficial per pidolar vots i justificar funcionaris i càrrecs (capitanejades pel Departament) o per justificar doctorats i subvencions (capitanejades pels lobbies educatius), són idees que només arribaran amb un canvi generacional i amb una Catalunya tan zonificada que l'harmonització sistèmica caurà pel seu propi pes, tard, amb unes quantes generacions maltractades. Al proper article, mecanismes de retenció de talent docent i rendició de comptes.