L’estira i arronsa del president Mas i del líder d’ERC, Oriol Junqueras, està provocant una sensació de desorientació en molta gent, una imatge de crisi del moviment sobiranista. A parer meu, la qüestió essencial no és si les eleccions son al març o a la tardor. La necessitat de convocar eleccions de forma immediata es deriva, fins i tot més de la manca d’una majoria que doni suport estable al Govern després del trencament de l’acord entre CIU i ERC, que no pas d’una necessitat evident del procés polític que vivim.

En alguns sectors es considera que cal aprofitar ara l’ocasió de tenir una majoria independentista al Parlament  ja que, si s’allarguen els terminis, l’entusiasme d’una part de la població es pot anar perdent. És cert que en processos polítics complexos es fa difícil mantenir un nivell de mobilització elevat d’una forma duradora. Però aquest argument parteix d’un apriorisme que expressa poca confiança en la ciutadania de Catalunya. Hi ha qui està a favor de la independència i que la va prometre pel 2014; mentre d’altres, que també som favorables a la independència, sempre hem dit que ens trobem en un procés llarg i difícil, que es pot perllongar en el temps: i no per afirmar això som menys independentistes que els primers. No perquè el procés s’allargui, la gent  ha de modificar les seves conviccions. I el ritme l’hem d’intentar marcar nosaltres però no depèn en exclusiva de nosaltres.

Fa pocs anys ningú podia preveure l’increment del sobiranisme que hem viscut en els darrers temps. A diferència de no fa pas massa, avui la independència és contemplada com una opció possible i és al centre del debat polític. Durant cinc anys les mobilitzacions han estat massives i exitoses. El repte del 9-N va ser superat amb una participació que va deixar curtes moltes expectatives. Si cal continuar lluitant durant un període més o menys llarg i això s’explica de forma unitària i clara, no veig perquè la mobilització s’ha de desinflar o les esperances quedar aparcades. Tenim motius per valorar el que hem avançat i per ser optimistes de cara al futur.

Aconseguir avui, en el marc de la Unió Europea, la creació d’un estat nou sorgit d’un estat que, a diferència de les antigues Unió Soviètica o Iugoslàvia, no està en procés de desintegració, és una empresa titànica. Al Quebec els nacionalistes han perdut dos referèndums però tornen a ser al govern. A Escòcia, va guanyar el “no” en el referèndum de setembre però els partits que defensaven la independència, el SNP i els Verds, n’han sortit reforçats i poden ser decisius a les properes eleccions al Regne Unit: la partida, més tard o més aviat, es tornarà a obrir. A Euskadi, se’ns va vendre que l’intent de pas  endavant del Pla Ibarretxe havia comportat la majoria de PSOE i PP al País Basc (amagant que la raó havia estat l’exclusió d’una part de la població a les eleccions): ara, torna a governar el PNB i al Parlament de Vitòria hi ha una clara majoria abertzale. Alguns tenen sempre la sensació d’estar lliurant la darrera batalla, però la lluita continua sempre.

En realitat ens trobem en una situació d’empat: l’Estat espanyol i els partits unionistes han intentat aturar el procés sobiranista i han fracassat. Però les forces sobiranistes tampoc hem aconseguit celebrar un referèndum acceptat a l’exterior del que es pogués despendre un mandat democràtic inapel·lable a favor de la independència. I cal ser prudents per a  no sobredimensionar l’impacte d’unes eleccions denominades plebiscitàries: gràcies a la manca  d’una Llei electoral pròpia, l’existència de quatre circumscripcions  i l’aplicació del mètode Hondt en el repartiment d’escons poden causar una certa distorsió dels resultats que podria provocar que una majoria parlamentària a favor de la independència no aconseguís l’acceptació  de la comunitat internacional segons quin fos el nombre de vots reals obtinguts, inconvenient que no es produiria  en un referèndum.

Dubto que algú tingui una solució acceptable per a tothom. Però m’atreveixo, amb el risc de no fer content a ningú, a formular deu reflexions o propostes personals com a modesta contribució a la recerca d’una sortida als moments que vivim. Segurament no seran considerades  políticament correctes en alguns ambients però ningú podrà dir que no son clares:

Primera. Assumir que el procés sobiranista es pot allargar més del que molts voldríem, perquè el ritme depèn de múltiples factors dels que nosaltres només controlem una part. I acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a res.

Segona. Recuperar la valoració de la pluralitat i la transversalitat del procés. Fins fa poc, es destacava com a extraordinàriament positiu que les sis forces polítiques que donaven suport a la consulta del 9-N anessin des de la democràcia cristiana fins  l’esquerra transformadora. Ara sembla que es voldria concentrar totes aquestes energies diverses, i fins i tot contradictòries, en una única opció electoral, desconeixent que aquest fet, a part d’impossible, comportaria la pèrdua de la lloada pluralitat i podria oferir espais de creixement  als contraris al procés.

Tercera. No renunciar a la celebració del referèndum sobre la independència. No podem ser innocents: avui fer el referèndum és gairebé impossible. No sé si també ho serà després de les properes eleccions generals espanyoles: és probable. Però el referèndum és una bandera democràtica tan potent i té el suport de tanta gent a Catalunya, que no podem renunciar-hi ara.

Quarta. Incrementar l’explicació de la nostra situació a Europa i arreu del món. Cal reconèixer que queda molta feina per fer. I en aquesta tasca continua sent més fàcil obtenir suports per un referèndum que per la independència directament. Caldria bastir un Pacte Nacional per a l’explicació del procés sobiranista a l’exterior, en el que cada partit polític aportés les seves connexions europees i internacionals per aconseguir aliats. I el mateix podrien fer les organitzacions de la societat civil, especialment els sindicats o les Universitats.

Cinquena. Avençar molt més en la construcció d’estructures d’estat, reconeixent que algunes son encara a les beceroles. L’Agencia Tributària és fonamental. Però també necessitem més instruments (no hem sabut crear ni una administració electoral pròpia), reforçar la connexió amb la ciutadania del que ja tenim (des dels Mossos d’esquadra als mitjans públics de comunicació) i deixar d’afeblir els serveis públics com la sanitat, l’educació o els serveis socials.

Sisena. Tot i que caldria concretar més, no em sembla malament la proposta del president Mas d’iniciar les tasques de redacció d’una Constitució catalana. Molta gent reclama saber quin país volem construir abans de definir la seva posició. No és una tasca fàcil i permetria exposar amb nitidesa les diverses opcions ideològiques dels que volem l’estat propi. I seria irrenunciable que aquest procés d’elaboració, que legitimaria el caràcter constituent  de les properes eleccions, anés de baix a dalt, partís del convenciment de que la ciutadania té molt a dir-hi, més enllà de les aportacions dels experts.

Setena. Sumar més suports a l’opció per la independència. No n’hi ha prou amb  els valuosos un milió vuit-cents noranta set mil vots pel “sí-sí” del 9N. Si estem convençuts dels avantatges de la independència hem de ser capaços d’explicar-ho millor, de fomentar debats autènticament plurals al carrer i als mitjans públics de comunicació. Conformar-se en menys de dos milions de persones per construir un estat em sembla una visió conservadora i poc agosarada.

Vuitena. Saber aprofitar la crisi política que viu l’Estat espanyol. Abans he dit que Espanya no està en un procés de descomposició assimilable a d’altres situacions  viscudes a l’Europa oriental dels anys vuitanta i noranta,  però el bipartidisme i el règim sorgit de la Constitució de 1978 estan vivint el seu final. Alguns el 2010 vàrem considerar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut trencava el pacte constitucional. Ara a tot l’Estat s’obre pas l’opinió de qui considera esgotada la Constitució de1978, no tan sols (ni principalment) pel model territorial sinó per molts altres aspectes, començant per la pervivència anacrònica  de la Monarquia. De tot això no es desprèn que en surtin conseqüències positives per a Catalunya però cometríem un error si ignoréssim el que pot passar. No es tracta, en cap cas,  de supeditar  el procés català als possibles canvis a Espanya, però si de tenir-los presents com un element més de la situació política en la que ens hem de moure.

Novena. Saber encarar en clau catalana el fenomen Podemos. Jo no em sumaria a les cítriques fàcils ni els considero cap cavall de Troia. Podemos ha sabut encarrilar la indignació de molta gent en relació a una situació asfixiant basada en la corrupció i en les retallades. També és cert que a Catalunya, després d’anys de lluitar per disposar de forces polítiques nacionals, ens trobem ara amb una opció que gaudeix de menys autonomia en relació a Madrid que la que tenen partits, com el PSC o EUIA, vinculats a forces estatals. Tot i parlar molt dels de baix, Podemos a Catalunya neix de dalt a baix, i des de el centre cap a la perifèria: vella política. Per això, malgrat els aspectes indiscutiblement positius de l’aparició de Podemos, seríem una mica il·lusos, atesa la seva manca de definició sobre la qüestió nacional, si els hi féssim el regal de que fossin les eleccions catalanes les primeres a les que es presentessin sense cap tipus de contaminació. A les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig Podemos s’haurà de mullar, donar resposta a les expectatives, governar o pactar o quedar-se a l’oposició. És a dir passaran a ser una opció més, trencadora i generadora d’esperances, no ho nego, però obligada a adoptar decisions. I això situarà el fenomen Podemos en un lloc segurament preeminent però més a prop de la crua realitat: i seria llavors el moment de veure quina força real pot tenir a Catalunya.

Desena. Lluitar contra la corrupció, que no és un fenomen només espanyol: a Catalunya n’hi ha i molta. I els dos partits que han marcat trenta-cinc anys de vida catalana, CIU i el PSC, hi estan greument implicats. No n’hi ha prou en dictàmens d’una auditoria externa o en codis ètics. La gent exigeix saber si es vol trencar de debò amb els responsables d’aquestes situacions o si tan sols es pretén conviure-hi  dissimuladament com es pugui. Cal una ruptura també en aquest àmbit  perquè els casos de corrupció són un llast per CIU i condicionen possibles aliances i col·laboracions. I és imprescindible alhora una actitud decidida de començar a recuperar els aspectes de l’estat de benestar que han estat retallats en els últims quatre anys. Sense aquesta darrera condició serà molt difícil il·lusionar a més persones  a favor de l’opció independentista.  La gent no vol ni pot esperar fins la culminació del procés sobiranista per a millorar les seves condicions de vida.

En resum, amb aquestes o altres propostes, no caiguem en el desànim. Afrontem les dificultats com una societat madura i siguem capaços de reforçar i ampliar l’autèntica unitat, que no hauríem mai de confondre amb la negació de les diferències pròpies d’un país que vol ser lliure.