Contra la democràcia: la meva veritat

30 de juny de 2011
Si hi havia algun actor dels últims governs tripartits que tenia sentit que s’expliqués era el conseller Castells. Un dels homes que sabia transmetre prestigi i dignitat a la seva conselleria. És clar que sembla que ens hagués passejat pel Callejón del gato que diria Valle-Inclan, (i que es pot revisar en l’excel·lent direcció d’Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona). Hem tingut una  ealitat deformada, que devia enlluernar a CiU a l’oposició, i a la seva companya de files i vicepresidenta econòmica Elena Salgado.

El conseller Castells defensa lògicament la seva gestió, que no es van malbaratar recursos a tot i a dret, i diu que el dèficit de Catalunya no és estratosfèric, i que hi ha altres comunitats que ens superen de totes totes. L’ensulsiada dels ingressos del sector immobiliari van fer fracassar les prevsions de recaptació.

Antoni Castells s’autodescarta per liderar una renovació o projecte polític. És llàstima perquè tampoc es pot menystenir la seva saviesa, tot i el trangol final d’unes xifres que ara es veuen com el mal govern. La veritat és elàstica. Com les enquestes, l’últim CEO anima el debat de l’Estat de la nació. La independència guanyaria amb el 42,9%.

Ja ho deia la Crida, ara que fa 30 anys, que som una nació sense Estat, i Mascarell diu que n’hem de buscar un d’eficaç que resolgui els problemes dels catalans. De moment el que tenim, l’espanyol, ho té clar. A més de no pagar els deutes, com també deia ahir Castells, les seves solucions passen per posar sostres. Esborrona. En la seva hora dels adéus Zapatero, coincidint amb el primer aniversari de la sentència de l’Estatut, va plantejar un sostre de despesa autonòmic. És fantàstic.

Hi ha algú, no només que posi sostre a les despeses de l’Estat, sinó que a més demani responsabilitats per malbaratament. L’exemple que clama al cel i que afecta el govern central. És el de l’AVE Conca-Albacete, amb trens que no duen enlloc, i que traslladen 9 viatgers, per 18.000 milions d’euros de construcció, més 100.000 per quilòmetre de manteniment de la via. Això sí, ajornant mani qui mani, un corredor del mediterrani que clama al cel. Què és una vergonya, que perdem els calers foradant Pajares, i que siguem incapaços de tenir una doble via a Vandellòs. En qui estat volen que estigui la nació? La catalana emprenyada i repelada i l’espanyola de festa permanent i després amb la ressaca de la indignació.

Això sí el president Zapatero durant el debat d’aquests dies va tenir paraules d’afecte: formen part de la fisiologia, i no de la patologia del nostre model de convivència. Els indignats, no els catalans, s’entén. Sabeu què us dic? Que me’n vaig a la sala Beckett a veure l’últim text d’Esteve Soler: Contra la democràcia. Així sabré en quin estat està el règim, i la veritat completa.