La veritat és que, aquest país, ja fa molts i molts anys que és víctima directa del nacionalisme i el conjunt de la ciutadania n’ha de patir les conseqüències nefastes que aquest té en la seva quotidianitat. Però, d’un temps ençà, la deriva nacionalista ocupa tots els espais públics possibles i imaginables i la seva ofensiva contra el pacífic, laboriós i dialogant poble nostre es fa absolutament insuportable. No és que tot plegat ens vingui de nou, de cap manera, però sí que la intensitat de l’onada nacionalista es fa sentir amb més força que mai. Els protagonistes d’aquest desafiament nacionalista són plurals des de tots els punts de vista: generacional, ideològic, professional, polític, geogràfic, religiós... Polítics en actiu i jubilats, autoritats civils, militars, judicials i religioses, escriptors, intel·lectuals, periodistes, esportistes, tertulians, opinadors, actors, cantants, toreros i tutti quanti, amb uniforme, hàbit o de paisà, han estat enduts per la febre del nacionalisme, febre que els provoca una loquacitat sense límits, sense vergonya i sense sentit del ridícul.

El nacionalisme lingüístic és una de les seves obsessions nacionalistes més destacades. Insatisfets i preocupats pel fet que la seva llengua només sigui la segona més estudiada i parlada del món, l’han emprès contra nosaltres, una comunitat de deu milions de parlants, talment com si fóssim els culpables d’aquest lloc secundari en el rànquing, nosaltres que, ai las, ocupem el lloc número 68 a la mateixa llista, just darrere de l’urdú. La provocació nacionalista que patim no en té prou amb el fet que la seva llengua sigui l’única oficial en 20 estats europeus, americans i africans, sinó que intenten fer el mateix en altres indrets on no és la llengua pròpia. D’aquí aquesta ofensiva lingüísticomilitar contra la immersió lingüística a les nostres escoles.

En plena crisi econòmica, quan hi ha tanta gent sense feina, alguna sense casa i tot, la majoria amb dificultats en el dia a dia i tots esperant la creació de llocs de treball, el nacionalisme no para i, amb els diners de tots, destina recursos humans, administratius i econòmics a veritables collonades. Vegi’s, si no, aquesta mania de la delegada del seu govern a fer visible la seva bandera pertot. Aquesta dona mena una veritable croada nacionalista contra els ajuntaments, a qui vol imposar un tros de roba a les façanes, amb una determinada distribució dels colors, com si els nostres alcaldes i regidors no tinguessin altra feina que fer cas de les seves obsessions, frustracions o traumes. Es posa histèrica, destil·lant nacionalisme per tots i cadascun dels seus porus, quan  branda la seva autoritat, davant les seves hosts, perseguint municipis que s’han declarat territori lliure. I bé, doncs, què s’esperava que es declaressin? Territori esclau, potser? Aquesta aposta nacionalista radical atempta contra la convivència i és una veritable amenaça a la cohesió social, en la mesura que alça el nacionalisme contra la democràcia.

En un context on el seu mercat estatal és només el 2% del mercat mundial, s’han entestat a fer una llei per preservar-ne la unitat, però només del seu mercat, no del 98% restant. Vegeu si n’és de gros, malaltís i provincià el seu nacionalisme. Així i tot, alguns s’entesten a no adquirir els nostres productes, tot i l’excel·lent relació qualitat-preu, actitud que, d’altra banda, ja ve de lluny al seu país en relació al nostre. I, en un exemple de civilització i cultura que els fa únics en el conjunt de la humanitat, amenacen de tornar a instaurar, aquí, l’espectacle de veure la mort d’un animal, davant de públic i amb banda de música i tot, com si no ens trobéssim ja al segle XXI. I, prevenint el que pugui passar els propers temps, redueixen la cooperació internacional per reforçar la seva diplomàcia, això sí, fent despeses sumptuàries amb coberteria, vaixelles i altres aïnes, totes elles, clar, amb el seu escut i bandera nacional a gots, copes, tasses, plats, culleres, forquilles, ganivets, estovalles i tovallons, no fos cas que no es veiés prou. I mentre cada dia que passa hi ha gent que no pot pagar la hipoteca i és foragitada del seu domicili particular, aconseguit amb tants d’esforços, només tenen al cap una sola cosa: fotre’ns. No aproven al seu parlament allò que podria fer més lleu la duresa del moment actual a tanta gent i, en canvi, no ens deixen a nosaltres que votem el que ens vingui de gust. Avesats a resoldre els conflictes per la força, amenacen d’enviar-nos l’exèrcit o la guàrdia civil, cas que se’ns acudeixi d’anar a votar i votar el que ells no volen però nosaltres sí, com si aquests cossos armats no tinguessin funcions més altes i nobles, com ara ajudar la humanitat en casos de conflictes bèl·lics o calamitats naturals. Però es veu que no. El nacionalisme, doncs, no té aturador perquè no en té mai prou, sigui nacionalisme de dretes, sigui d’esquerres. De fet, ja vam aprendre de petits que l’important no era l’adjectiu, sinó el substantiu.