Ja ha fet trenta-sis anys del traspàs de Manuel de Pedrolo i torno a Acte de violència, una de les seves obres de referència, i no per l’arquitectura de la novel·la, com per la voluntat de l’autor de convertir-la en una eina de combat contra la barbàrie i contra la imposició. Amb una finalitat, doncs, més política que no pas literària, el llibre és un crit no gens dissimulat per dur a terme un acte comunitari de desobediència civil basat en una actitud de resistència passiva per dir prou a un poder dictatorial que sotmet els ciutadans. I els sotmet amb mà de ferro.
A partir d’una consigna clara i efectiva, "quedeu-vos tots a casa", el poble diu prou i planta cara al poder, fins aleshores omnímode i incontestable. Un plantar cara que comença amb un evident desavantatge, perquè aquest poder tenia i té en la por el seu millor aliat, una por sembrada amb violència. Ara bé, quan la majoria de la població segueix, a l’uníson, la crida, de manera pacífica, l’autoritat queda situada entre espasa i paret. Aquesta crida a la insubmissió té més voluntat, per part de l’autor, de convèncer el lector que no pas una funció estrictament estètica. Una obra, Acte de violència, on el bé de la comunitat se situa per damunt del de l’individu. Amb unitat, la força del col·lectiu esdevé lideratge.
Aquest alçament pacífic, sense violència, escrit l’any 1961, que guanya el premi Prudenci Bertrana l’any 1968 i que es publica el 1975, es pregunta què passaria si anéssim a una vaga general indefinida. I hi respon, perquè Acte de violència es debat entre la resistència i l’opressió, la solidaritat i la violència, la implicació i la indiferència. I no és aquesta també la nostra actualitat rabiosa? Sembla com si Acte de violència el relatés, aquest nostre present. Amb la diferència, potser, que les nostres reaccions col·lectives, les dels catalans, al govern d’Espanya i a tots els seus ressorts d’Estat ja no els fan por. I no els en fan perquè s’han adonat que no hi ha translació política. L’independentisme institucional gesticula, però més que propositiu es manté reactiu. I amb recels mutus.
De fet, però, sembla com si ja l’obeíssim, la consigna d’Acte de violència, en quedar-nos tots a casa quan Madrid no aplica la llei d’amnistia i l’exili del 1r d’octubre del 17 encara no pot tornar. Cap manifestació: ni crits ni silencis. No ens fem sentir ignorant els poders de l’Estat, que el que volen és venjança i tenir l’amenaça de por com a aliada. Aquella mateixa por que se servia el poder dictatorial d’Acte de violència. Espanya no ha fet una evolució com a Estat democràtic: no la pot fer, perquè encara no ha aconseguit d’assentar-la amb convicció, la democràcia. I de moment, els catalans no respondrem a cap despropòsit, perquè l’expressió del desconcert ha de ser sempre sòbria, però quan l’exili torni, sí que hauríem de sortir: i ho hauríem de fer per donar la cara, llavors sí, per tanta provocació. I prendre partit entre la solidaritat i la violència. I voler-nos, com el vers de Vinyoli, un tot sabent-nos solidaris. Perquè com diu Josep Vallverdú, a les portes dels 103, l’únic que fa por al poder és la força. Una força que exigeix, però, una mínima estratègia nacional compartida.