La prima de risc ha pujat per sobre dels 400 punts. Els indicadors econòmics són molt negatius. Les prespectives de creixement són nul·les i la recuperació és impossible. Les pensions estan en perill. La prestació d'atur, també. Ben aviat hi haurà un corralito. L'Estat espanyol serà intervingut amb tota seguretat. Si Espanya és rescatada, l'autogovern de Catalunya podria desaparèixer. Etcètera, etcètera, etcètera. Sentències similars a les que encapçalen aquest article són titular de forma habitual en els nostres diaris, ràdios i televisions. Sovint es tracta d'afirmacions categòriques que els seus emissors assumeixen de forma acrítica. En aquesta allau d'informació unidireccional no hi ha espai per discursos alternatius on s'intueixi l'opció a l'esperança. Tot plegat ha tingut un efecte pervers: ha inoculat en la població el virus de la por. Una por espessa i pudent, com aquell soroll de sabres de la Transició que les elits polítiques i econòmiques van emprar per blocar qualsevol avanç social o nacional. Els mitjans de comunicació són avui gran factoria de terror.

La por pot respondre a causes molt diverses, però des de la més tendra infància, les persones temem sobretot dues coses: allò que no coneixem i la solitud. A nivell col·lectiu, potser perquè som encara un país immadur, ens passa el mateix. La manca de coneixement i l'aïllament social són dues de les causes que motiven aquesta basarda en la que estem instal·lats. No en sabem prou: la retòrica economicista dels mitjans ens desborda. A la majoria dels ciutadans els manca formació per entendre l'abast de la crisi, les seves causes i l'efectivitat de les mesures que s'apliquen per intentar pal·liar-la. Ens hem de creure allò que ens expliquen, perquè no tenim arguments per rebatre-ho. I qui no tindria pànic, davant d'aquest panorama? Al mateix temps, fins i tot si som capaços d'articular un argumentari crític amb el discurs dominant, sovint ens sembla que estem massa sols. Ens veiem a nosaltres mateixos com una espècie en perill d'extinció en una mena de reserva, sense capacitat per actuar col·lectivament. Les conseqüències d'aquesta por social són devastadores: desmoralització, apatia, desànim, menfotisme... La manca de saber sumada a l'aïllament du a la desmobilització.

Tot plegat, però, té remei. I el trobarem, com sempre, en els clàssics. El filòsof marxista Antonio Gramsci té una cita fantàstica, que el grup de rap At Versaris ha convertit en una cançó esplèndida: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la intel·ligència. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la força. Commoveu-vos, perquè necessitarem tot l'entusiasme”. Instrucció, organització i entusiasme: tres eines imprescindibles per combatre la por i els seus efectes. Primer de tot, cal saber més, per ser capaços d'enfrontar-nos amb arguments a tot allò que ens presenten com a inapel·lable. Ens cal llegir, llegir, i encabat, llegir més. No les gracietes dels famosos al Twitter, sinó aquelles veus referents, sovint silenciades però, que aporten alternatives solvents a l'actual estat de les coses. En segon lloc, cal organitzar-se per combatre la sensació d'aïllament. Ens adonarem que, en realitat, no estem tan sols. Les xarxes socials són una bona eina, però insuficient. Cal trobar-nos de tu a tu amb aquells amb qui compartim inquietuds. Fer-ho en tots els àmbits: als barris, als llocs de treball, i també als carrers. I en tercer lloc, contra la por apàtica i el terror desmobilitzador, cal entusiasme. No només saber, no només organitzar-se: cal fer. Ja ho deia deia Salvat Papasseit, el nostre poeta anarquista i potser per això el més intrínsecament català: “Feu coses, o calleu. No sigueu el femer que destorba el vianant”. Anem dient les coses pel seu nom: o trenquem el silenci, o morirem en el silenci.