Els dos governs d’Artur Mas estan servint per destruir un mite que un altre president, Jordi Pujol, havia teixit durant més de dues dècades. Pujol va partir del no res i va construir unes estructures autonòmiques fràgils i dependents de la respiració assistida de l’Estat. Condicionades, a més, per una legislació estatal asfixiant i tutelades per uns tribunals –del més baix al més alt- que només entenen l’“interès general” aplicat a l’Estat. Com que Catalunya no tenia res, calia dotar-la d’alguna cosa i magnificar cada consecució. Comparat amb la situació immediatament precedent, va semblar que es creaven estructures d’un estat nou i real. Un “estat” que rebia en herència, per exemple, una sanitat pública en bloc i sotmesa a les regles generals espanyoles.

Els efectes de la crisi i l’escàs marge amb què la Generalitat hi pot fer front han obligat a un exercici de sinceritat. Artur Mas no pot fer una altra cosa. Si s’entesta a mantenir la ficció, la ficció el devorarà. No és que el seu govern no pugui ni tan sols administrar el límit d’austeritat que determini Brussel·les, és que ha d’acatar també les arbitrarietats i les trampes d’un Estat que ho controla tot: des de l’aixeta dels ingressos per fer front a la despesa corrent fins a la llei de la funció pública.

Ofegat per aquesta evidència, Mas ha decidit plantar una certa cara en dos fronts. El primer és ambiciós, estructural. L’actual president desafia l’Estat en la pròpia essència. Amb la majoria del Parlament fent costat aquesta proposta, gira i regira l’estratègia i les coartades legals que possibilitaran una màxima democràtica tan elemental com que cada col·lectiu humà que se sent cohesionat nacionalment té dret a la lliure determinació.

El segon és puntual, secundari, però pot determinar també l’èxit del primer. El govern d’Artur Mas ha decidit no aprovar els pressupostos d’aquest exercici mentre el govern de l’Estat no apliqui amb lleialtat a les “autonomies” la flexibilització en el dèficit públic que li permet la Unió Europea. Aquesta actitud és de gestió complicada, perquè sense pressupostos la llei de pròrroga incorpora el dèficit vigent (0,7 per cent) i no permet cap inversió fora de la despesa corrent. En el fons, només es tracta d’un gest limitat d’insubmissió política. Una nova manera d’entendre la relació amb l’Estat que Convergència i Unió ha hagut d’incorporar a les seves conviccions i a la seva estratègia.

I aquí hi ha la gran contradicció. El PSC liderat per Pere Navarro exigeix al govern d’Artur Mas que “planti cara”, que es rebel·li contra els límit del dèficit que imposen tant Brussel·les com Madrid. Ja ho va fer l’expresident Montilla en el seu darrer any: es va limitar a no complir-lo i va triplicar-lo. Però aleshores la Generalitat encara trobava mercat per al seu deute. Alhora que Navarro planteja la demanda exigeix que Artur Mas presenti els pressupostos d’enguany. I això com es fa? Com es “planta cara” si es renuncia al gest d’insubmissió? Encara més. El mateix líder que demana “valentia” ho condiciona sempre al compliment estricte de la llei. La Llei d’estabilitat pressupostària i la modificació constitucional que considera el deute públic prioritari. La llei i el canvi que el PSOE va avalar al Congrés. Contradiccions evidents i insuportables, que destrossen encara més la credibilitat de la política convencional.