Bé, ja està fet i no podia haver sortit millor. És lògic que ens en felicitem i fins i tot que dediquem un parell de dies a mirar-nos al mirall i dir-nos com en som de guapos. Però quan vostè estigui llegint això el parell de dies ja pràcticament haurà passat, o sigui que humilment proposo que aparquem la Via Catalana i ens posem a parlar ja del que ha de venir a partir d’ara.

Voldria assenyalar, doncs, unes quantes coses que penso que convindria que passessin d’aquí a finals d’any.

Convindria que la descomunal capacitat organitzativa i logística demostrada fins ara es posés ja al servei de la campanya divulgativa del “sí” en els barris i ciutats amb més presència d’indecisos. Si se’m permet dir-ho més gràficament: prou d’actes a Osona, ara toca porta a porta a Badia.

Convindria que aquesta campanya es basés en un argumentari radicalment inclusiu. Tots convocats a ser ciutadans fundadors del nou país.

Convindria que tots els independentistes interioritzessin que estar convençuts de la seva superioritat argumental no els dóna cap dret a exigir res als indecisos. Quan convidem, sumem. Quan exigim, restem.

Convindria que els òrgans de construcció de consensos amplis recuperessin protagonisme: la comissió parlamentària d’estudi del dret a decidir i, molt especialment, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

Convindria que milloressin les relacions entre els partits polítics que estan inequívocament a favor del referèndum, especialment la relació entre ERC i ICV, bastant deteriorada ells sabran per què.

Convindria que tothom entengués que una de les principals fortaleses del procés català és el seu caràcter pluripartidista, des de l’esquerra anticapitalista fins a la dreta neoliberal. Defensar el propi programa socioeconòmic no és posar pals a les rodes del procés, al contrari, és incorporar més sensibilitats al procés.

Convindria que els polítics deixessin de parlar de plans B i es concentressin en el pla A: que els ciutadans puguin manifestar-se en referèndum, l’any 2014,  sobre la independència de Catalunya responent una pregunta clara.

I finalment, convindria que no oblidéssim la gran lliçó de la Via Catalana: som poble i aquesta és la nostra única arma dissuassòria.