He anat a veure Woody Allen. La seva Coup de Chance (Golpe de suerte).  Ho he fet amb una bona dosi de ritual cinèfil, perquè amb Allen acabes perdent el compte de les pel·lícules que ha fet i que li has vist. Aquesta manera, aquest estil, aquesta impressió d’entrar a la sala i ser en una zona de confort perquè ja intueixes com aniran algunes escenes, i de veure aquestes parelles que es trenquen, els malentesos, l’humor, aquests rics que retrata, les ciutats, en aquest cas París, i aquest factor de l’atzar, de la sort, de l’imprevist, d’allò que ho capgira tot. Sempre hi ha aquest gir de guió, que encara que el vegis venir, acceptes de grat per entrar en un terreny nou, en un escenari diferent.

Amb Rodalies, que ara centra els esforços encara de manera més intensa del Govern, amb ple monogràfic al Parlament pels pròxims dies, i petició per la investidura, no passa ben bé el mateix. Per desgràcia l’imprevist acostuma a ser el dia en què no falla res. Som el gos maltractat per l’amo, avesat als cops de cinturó, així anem com a usuaris d’un servei que s’haurà de guanyar la nostra confiança, fins i tot si n’acaben fent la transferència integral, de la mateixa manera que Pedro Sánchez i els independentistes calculen la manera com han de guanyar-se les seves per no prendre mal.

Aquest dimarts –si no abans- coneixerem la proposta del text d’amnistia que Sumar ja ha redactat i sabrem també si és una bona base per un acord. Una amnistia per fet net de la repressió judicial postoctubre del 17, i que acabi comportant la fi de l’exili. Sergi Pàmies explica al seu últim llibre A les dues seran les tres (Quaderns Crema) al relat Perquè no toco la guitarra, com el final de l’exili de la seva mare inaugura el seu i el del seu germà, "agreujat pel trauma de no haver-nos pogut acomiadar dels amics i no tenir-ne – encara- de nous". L’atzar diu Pàmies, els planteja nous reptes.

Per cert, que al seu llibre, Pàmies parla en dos textos de Jean Seberg, l’actriu d'À bout de souffle (Al final de la escapada), pel·lícula seminal de la Nouvelle Vague, dirigida per Godard, i que entre altres coses va dur també aquest pentinat de la protagonista -com el d’un noi- que va fer furor a l’època. L’atzar em va dur a la seva tomba aquest estiu. La protagonista de Joana d’Arc o de Bonjour tristese va morir jove, als 40 anys, i està enterrada al cementiri de Montparnasse a París.

Una parisenca que es passejava pel cementiri buscant turistes encuriosits per aquells que hi reposen, com Sartre, Simone de Beauvoir, o Beckett entre molts altres, ens hi va dur. Va ser després que la vaig trobar al llibre de Pàmies. En un altre grau també m’ha passat aquesta setmana amb Auguste Rodin, perquè aquests dies tenim a Catalunya, fent un seguit de clubs de lectura l’autor francès Michel Bernard, que acaba de publicar en català Els burgesos de Calais (LaBreu) on explica com va anar l’encàrrec d’aquest conjunt escultoric que canvia les maneres i percepcions al tombant de segle XIX, cap al XX. L’obra li encarreguen el 1884, i encara s’estarà deu anys per acabar-la. En aquest cas només hi ha que en la ruta parisenca vam passar pel museu de Rodin, on es recull tota aquesta trajectòria. Per cert, que Bernard s’ha especialitzat a novel·lar vides d’altres francesos significats, i també té llibre sobre Joana d’Arc, ves a saber si animat per la pel·lícula de Preminger que va fer la Seberg.

Acabo amb els atzars. També aquesta setmana John Irving, ha publicat novel·la L’últim telecadira (edicions 62 i Tusquets) d’aquestes que en diem monumentals, perquè té 1000 pàgines i perquè repassa tot el segle XX, resseguint el camí d’un Adam que intenta esbrinar qui és el seu pare, i perquè aquest home de 81 anys, ja en fa molts que ha esdevingut un clàssic. Ell volia ser un decimonònic, com Dickens o Melville, d’aquí que a l’entrevista que li vam poder fer pel Més324 -busqueu-la a la carta- li vaig llegir aquell apunt de Moby Dick, on diu que «per escriure un llibre poderós, cal triar un tema poderós. No es pot escriure mai un volum gran i permanent sobre una puça, per bé que n’hi hagi hagut molts que ho han intentat». Mentre la puça va saltant a l’atzar, Irving alerta dels mals del populisme, i del retorn dels feixismes, com si la història no hagués existit. No ho deixem tot en mans de l’atzar!