Cornuts i pagar el beure

Publicat el 26 de juliol de 2010 a les 00:01
Als seus peus, Presidente. Em posa especialment nerviós el vassallatge dels empresaris catalans quan el ministre espanyol de torn i ja no diguem el president del Govern central posa els peus a Catalunya. El passat divendres José Luis Rodríguez Zapatero va ser l’amfitrió d’un dinar-conferència a Barcelona i els prohoms del teixit econòmic de casa nostra no hi van faltar, no fos cas que es passés llista i algú digués que no s’hi va anar. La imatge de divendres em recorda la d’aquell empresari català interpretar per Sazatornil a La escopeta nacional, que s’ho empassa tot per mirar de veure el “señor ministro”, el qual sembla que li ha de solucionar la vida.

Espanya ja no és negoci. Mirar de quedar bé amb qui et pot donar poder no és irregular ni il·lícit, però frega la immoralitat rendir servitud a qui et treu poder. Vull entendre que la majoria dels grans empresaris catalans encara no han fet l’exercici de treure la calculadora i fer números per arribar a la conclusió que, econòmicament, Espanya no és un bon negoci per a Catalunya. Amb d’altres paraules, el mercat espanyol no és, ni de bon tros, el principal client de l’empresa catalana. No ho és en la Unió Europea dels estats, no ho és en el món globalitzat. No ho és mentre l’Estat espanyol li convingui que Catalunya sigui una regió que no pugui decidir les seves polítiques econòmiques.

Sense visió. No cal tenir un màster en economia per entendre que sense aquest espoli fiscal que ens fa cada dia, al conjunt de tots els catalans, 60 milions d’euros més pobres –cada dia, insisteixo-, que sense disposar dels recursos que generem, no podem augmentar la productivitat i encara menys ser competitius. Els que encara van a riure les gràcies a ZP haurien de saber que les comandes no passen només per les Castelles perquè més enllà tenim un mercat, que es diu Europa, que es diu el món, que ens espera amb els braços oberts.

L’encaixada de l’engany. D’aquí a uns anys els fills -o els néts- de molts empresaris catalans preguntaran al pare -o a l’avi- qui és aquell senyor que apareix en una de les moltes fotografies del despatx amb qui es donava la mà. "El president del Govern espanyol l’any 2010", diran. "I perquè estaves tan cofoi?" –preguntarà el fill -o el nét. "Perquè aleshores encara creia que no m’enganyava", respondrà el pare -o l’avi.