Durant la pandèmia i després amb la guerra a Ucraïna ens vam fer un fart de sentir allò que “crisi en xinès també vol dir oportunitat” i d’altres variacions d’estil mindfulness. Primer, caldria saber ben bé què és una crisi. És un canvi o un trauma? Una crisi diria que és un moment on col·lapsa el teu pilot automàtic; on has de prendre decisions, noves vies, diferents respiracions. De vegades, hi ha situacions o persones que es creuen pel teu dia a dia còmode i cofoi i et fan veure que la teva normalitat hauria de ser una altra. No crec que calguin gaire revolucions per anar surfejant les crisis, siguin personals, socials o polítiques. Fer tabula rasa està molt bé per a les pel·lícules, però venim d’on venim. El mirall fa mal. És molt rellevant deixar de fugir endavant i poder fer la maduració i si cal, caure de l’arbre. Les crisis no són agradables; passa-les tu si vols. Poden venir per malalties, pèrdues o tan sols per canvis que només ho són en l’expectativa i no en el resultat final. Sigui com sigui, la crisi és viva entre nosaltres, i és igual que tingui raó o no. I crec que la paràlisi enfront del canvi ve per la por. Del què diran, de no conèixer la novetat, de no satisfer l’expectativa -que no saps- que tinguin els altres. Un dels nostres savis, l'autor Jordi Alberich, en un acte del World Peace Forum fa uns dies, recordava a l’audiència que durant el segle XX el que havia permès la pau, a banda del progrés econòmic (i a l’inrevés), havia estat “la por”. Poques pulsions més humanes i més certes que la por.
 
La por al canvi és potser l’actitud més humana que hi ha i la menys racional alhora. Entenem que el canvi -sempre que no sigui una bogeria òbvia- és positiu. Genera progrés. De fet, hem deixat de donar valor a la paraula progrés o a l’adjectiu progressista, donant veu i focus a profetes i missioners. Quin perill quan les paraules deixen de tenir sentit. Quan ens comuniquem amb apriorismes i càntics de gol sud. Hem de ser conscients que vivim amb por. Tenim por que no ens responguin els missatges, de fer el ridícul en una presentació o de no estar a l'altura amb la parella. Tenim por que els nostres projectes polítics no siguin adients o necessaris en l'actualitat, que s’hagin quedat antiquats o, pitjor encara, que ja no els entengui la gent. Totes aquestes pors tenen un element comú: l’altre. És tan important entendre’ns per nosaltres mateixos. Perquè si no, tots tendim a ser en funció del que siguem amb l’altre. Val per a la teva parella o el teu amic, val per a tal partit polític o per a tal projecte d’unitat política que mai veurà la llum.
 
La banda poeta de la meva generació es pregunta en una cançó feridora: “Què farem del desig ara que hem trobat l’amor?”. Aquesta maledicció neuròtica ens desespera, quina mania que tenim no volent ser nosaltres mateixos. Sovint semblem addictes a l’autoodi, poques coses més catalanes. L’experiència que donen els anys i les males passades, en el fons només et pot obligar a cert optimisme. Cada dia surt el Sol, i d’altres dites similars. Crec que hem de confiar en la nostra por. Potser no cal saber-ho tot, ni tot el nostre arbre genealògic i els seus perquès, ni tampoc com hem passat de ser adversaris a enemics.
 
El moment en què puguem aguantar-nos la mirada al mirall i dir que ens hem agradat. Quan farem arribar aquest moment? És al·lucinant com la insatisfacció no ens deixa tenir set de futur. Acostumats a incomplir les nostres promeses, costa veure què podem demanar als altres. Una platja buida plena de pluja. No ens agradem, i per això no volem canviar, només perquè pensem que el que vingui serà pitjor. Agafats als records, sovint falsejats, i a uns principis que ja són finals. Perdonem algun dels nostres defectes, però no sabem oblidar les causes. I sobretot, no som prou valents per avançar on sigui. No ens volem diferents perquè ni ens entenem ni ens acceptem avui.