Te raó Sáenz de Santamaria quan diu que la justícia ha tenallat per igual PSOE, PP o CDC, tots ells partits de govern. De fet ara sembla lliurar-se’n UDC, però la federació on han anat de la mà amb els convergents durant dècades ben podria acabar esquitxant-los també, abans o després d’unes eleccions o altres. És possible que això passi amb els partits que han tocat el poder. De la resta sols queda esperar, mentre el sistema s’afanya en trobar si en algú dels seus membres hi ha draps personals que es puguin airejar per aconseguir aquesta demolidora conclusió, a semblança d’una teràpia de grup, de que tothom és igual i que sols cal la temptació adequada per demostrar-ho.

En el decurs de les investigacions judicials sobre Teyco, com passaria amb qualsevol altre, són necessaris escorcolls en seus municipals, en seus de partit, en fundacions vinculades a partits... tot això remet a CDC, potser a un passat llunyà, però no per això menys conegut. Quan jo intentava trobar donacions altruistes per al projecte d’Alternativa de Govern, algú que havia estat proper a CiU, en una conversa que no oblidaré mai, em va dir que necessitaria molts voluntaris que tinguessin ganes de treballar a canvi d’un no res present, però sobre tot d’algú molt ric que s’enamorés del projecte.. com havia passat, em va dir, amb en Sumarroca envers Pujol.

Cal sols l’amor? O dit d’una altra manera, es tracta d’un amor sense condicions? O és un do ut des, on s’aposta per algú que en arribar al poder podrà retornar el favor? I un cop retornat, per què no reiniciar la roda, cobrant el “favor” amb, per exemple un percentatge del preu d’una adjudicació d’obra? Pensar que això sols ha pogut passar amb CDC és infantil. Tots els que clamen tenint les pròpies ombres de finançament, els propis intercanvis de favors a punt de descobrir, descoberts o fins i tot jutjats resulta tan patètic com decebedor. Sentir els “emergents”, que saben com sé jo el preu que se’ls demana per tenir diners que paguin els professionals de la mercadotècnia electoral, les pancartes, els anuncis, els sopars de germanor o els globus a les fires, sentir alguns dels seus membres, vinguts de formacions ja condemnades, aixecar la veu per criticar les fórmules que hauran de seguir mentre el sistema normatiu que empara, permet i desprès denuncia tot això no canviï, és encara més desesperant. Persones concretes són íntegres, però el sistema és en sí mateix la font de tota la corrupció. Són els partits les estructures d’on raja el pus.

Per això mateix vincular la corrupció amb la situació actual i la voluntat d’una part important de la població catalana de construir un nou estat és a la vegada comprensible i inacceptable. Comprensible perquè no per qualsevol destí val la pena el viatge. Inacceptable perquè ni Sodoma va aconseguir sumar deu justos, ni a Catalunya, tan mortal com qualsevol lloc del món, es pot pensar en res de futur on no s’inclogui algú o alguns que arrosseguin pedres a les motxilles; però com tampoc en deixen d’haver en les butxaques dels que critiquen! La independència, si de cas, i a banda de la gent que per sentiment marxaria d’Espanya ni que fos per morir de gana, és una oportunitat per construir un sistema polític i una societat diferent, aprenent dels que millor ho han fet, intentant lluitar contra una inèrcia de segles de la què Catalunya ha participat com la que més.

La corrupció que pugui haver patit o pateixi actualment Catalunya és, per tant, la raó més consistent i objectiva per intentar començar de nou; i pel que s’està veient això sols és possible des de la petita sobirania que permet un estat propi en aquesta societat multipolar de grans organitzacions polítiques i corporacions econòmiques gegantines que caracteritza el segle XXI.