L’operació que la Guardia Civil ha dut a terme aquest dijous en el marc del cas 3% sobre presumpte pagament de comissions a Convergència a canvi d'adjudicacions públiques arriba després d’un llarg procés d’instrucció que comença la primavera de 2014. En aquell moment un jutge del Vendrell comença a estirar el fil arrel d’una denuncia d’una regidora d’ERC de Torredembarra sobre irregularitats comeses per l’alcalde de l’alcalde del municipi, Daniel Massagué. A partir d’aquí creix una investigació que en una primera fase s’ocupa d’ajuntaments governats per CiU, una segona dels governs de la Generalitat de Mas 2010-15 i una tercera de macroobres vinculades, entre altres, al Port i l’Ajuntament de Barcelona.  És a dir, diferents espais on els convergents han ostentat càrrecs de poder. Les comissions s’haurien vehiculat en gran part a través de donacions a les fundacions del partit.

Jutges i policies treballen amb la hipòtesi de que allò que Pasqual Maragall va posar sobre la taula fa 12 anys al Parlament era cert. Ara bé, el marc jurídic i legal no els hi posa fàcils les coses. M’explico. La llei de finançament de partits de 2007 prohibeix les donacions anònimes als partits polítics, així com també el fet que empreses que tinguin contractes vigents amb les administracions públiques puguin realitzar aportacions als partits. Malgrat tot -i degut a les fortes reticències que mostraren PP, CiU i PNB a la nova normativa- s’introduí una excepció: les fundacions dels partits no es veurien afectades per la segona limitació.

Feta la llei feta la trampa. Les fundacions de CIU començaren a rebre a partir de 2007 importants ingressos d’empreses, volum monetari només equiparable a les del PP. Però el sol fet d’ingressar milionaris recursos provinents d’empreses que guanyen obra o concessió pública no és il·legal gràcies a la citada disposició addicional setena que van aconseguir aprovar els tres partits de dreta. Per tant es concorre en una il·legalitat –en delictes com els de tràfic d'influències, prevaricació, finançament il·legal de partits polítics, blanqueig i malversació- només quan es pot provar que hi ha un nexe de causalitat entre l’adjudicació i les donacions, o dit d’una altra manera, quan existeixen proves que els pagaments realitzats a les fundacions es fan per aconseguir favors dels poders públics.

Haurem d’esperar veure com evoluciona el procés judicial. Ara bé, si al PDECat volen construir una força sòlida i amb projecció hauran de tenir en compte que la cultura política de la ciutadania ha mutat respecte als anys 80 i 90; és molt més democràtica, activa i exigent. No només es demana legalitat sinó també actuacions legitimes i ètiques dels càrrecs públics i de partit, més transparència i accountability. També, i sobretot, en la cerca de fonts de finançament. Els actuals dirigents de la força política hereva de Convergència sembla que ho han entès; el silenci de Marta Pascal durant tot el dia dels escorcolls pot ben ser-ne una mostra. Ara bé, el soroll mediàtic de la vella guàrdia –ex-polítics i actuals càrrecs institucionals- donant a entendre que els escorcolls i detencions de dijous eren un muntatge emmarcat en l’"operació Catalunya" només fa que embrutar i afeblir el nou partit en construcció. Perquè la corrupció no és només èticament reprovable sinó també econòmicament insostenible. Recentment la Comissió Nacional de Mercats i Competència calculava que allò que el cost de la corrupció a l’Estat suposa l’equivalent a un 4,5% del PIB. Nous temps, caldran noves receptes.