La baralla entre PSOE i PP per encolomar a l’altre el dubtós guardó de partit més corrupte no té aturador. El que veiem aquests dies en el debat parlamentari il·lustra ben a les clares el grau d’indigència de la política del nostre país, sense que serveixi com excusa que s’hagi generalitzat una certa manera de procedir. Si és cert que ambdós partits comparteixen (en tant que responsables de la governació espanyola al llarg de dècades) una preocupació per la integritat de l’estat i la defensa de la seva unitat, cap dels dos s’inhibeix de recriminar a l’altre unes actuacions que tenen en aquell i aquest el mateix segell: la justificació dels procediments en la raó d'estat.
Els mitjans de comunicació juguen, com ja sabem, un paper molt actiu en aquestes maniobres. No és casual, si no es vol fer una anàlisi ingènua i superficial del que està succeint, que hagin aparegut en un diari afí als socialistes les que perjudiquen el PP just abans d’una sessió de control en el Congrés dels Diputats en la que aquest havia anunciat que volia recriminar a Pedro Sánchez haver permès jugar a governar un partit al qual contemporàniament estava espiant. De fet, en les gravacions que s’han conegut es deixa entreveure com un diari de la línia ideològica adversa va contribuir a la cerimònia de la confusió on Mas i Trias es barrejaven amb Pujol i tenien poca o cap capacitat per defensar-se de les acusacions de corrupció. Tampoc crec que sigui casual que aquest mateix diari hagués dit pocs dies enrere que el tema dels espies ja no interessa a l’opinió pública, el que potser és cert des d’un punt de vista general, i ni que sigui pel cansament de l’audiència, però que probablement seria molt més seguit en la mesura en què es pogués aprofundir la relació eventual d’aquest afer amb el sobtat i no comunicat canvi de posició de Pedro Sánchez pel que fa a la política espanyola en el nord d’Àfrica. Més encara perquè immediatament després del canvi d’un Sàhara per Marroc en les prioritats de la nostra política exterior, va aparèixer un abans descol·locat ministre d’Exteriors dient que s’havia rebaixat la tensió a la frontera de Ceuta i Melilla. Bingo!
Les formes s’han enrarit, el debat parlamentari és cada cop més bronc. Però si alguna cosa no ha canviat és el fet que l’opinió pública pugui justificar unes maniobres maldestres per raó d'uns objectius que resulten cada cop menys precisos. Potser refermarem la integritat territorial, sí, però això té costos: per raó d'una suposada defensa de l’Estat les estructures fosques indaguen en la vida de les persones i en trobar dades que res tenen a veure amb la contesa política poden acabar utilitzant-les per acabar amb els adversaris. D’una altra manera és incomprensible la desaparició de l’espai públic de persones ahir mateix significades i que de cop i volta fan un mutis definitiu. Són víctimes de les cortines de fum, o millor dit, de corrupció, que, una sobre l’altre, són esteses pels participants en la conquesta de l’opinió pública sense cap tipus de reserva ètica, que això toca ben poc en aquest context.
Els mitjans de comunicació juguen, com ja sabem, un paper molt actiu en aquestes maniobres. No és casual, si no es vol fer una anàlisi ingènua i superficial del que està succeint, que hagin aparegut en un diari afí als socialistes les que perjudiquen el PP just abans d’una sessió de control en el Congrés dels Diputats en la que aquest havia anunciat que volia recriminar a Pedro Sánchez haver permès jugar a governar un partit al qual contemporàniament estava espiant. De fet, en les gravacions que s’han conegut es deixa entreveure com un diari de la línia ideològica adversa va contribuir a la cerimònia de la confusió on Mas i Trias es barrejaven amb Pujol i tenien poca o cap capacitat per defensar-se de les acusacions de corrupció. Tampoc crec que sigui casual que aquest mateix diari hagués dit pocs dies enrere que el tema dels espies ja no interessa a l’opinió pública, el que potser és cert des d’un punt de vista general, i ni que sigui pel cansament de l’audiència, però que probablement seria molt més seguit en la mesura en què es pogués aprofundir la relació eventual d’aquest afer amb el sobtat i no comunicat canvi de posició de Pedro Sánchez pel que fa a la política espanyola en el nord d’Àfrica. Més encara perquè immediatament després del canvi d’un Sàhara per Marroc en les prioritats de la nostra política exterior, va aparèixer un abans descol·locat ministre d’Exteriors dient que s’havia rebaixat la tensió a la frontera de Ceuta i Melilla. Bingo!
Les formes s’han enrarit, el debat parlamentari és cada cop més bronc. Però si alguna cosa no ha canviat és el fet que l’opinió pública pugui justificar unes maniobres maldestres per raó d'uns objectius que resulten cada cop menys precisos. Potser refermarem la integritat territorial, sí, però això té costos: per raó d'una suposada defensa de l’Estat les estructures fosques indaguen en la vida de les persones i en trobar dades que res tenen a veure amb la contesa política poden acabar utilitzant-les per acabar amb els adversaris. D’una altra manera és incomprensible la desaparició de l’espai públic de persones ahir mateix significades i que de cop i volta fan un mutis definitiu. Són víctimes de les cortines de fum, o millor dit, de corrupció, que, una sobre l’altre, són esteses pels participants en la conquesta de l’opinió pública sense cap tipus de reserva ètica, que això toca ben poc en aquest context.