Si el 1999 ja cridava l’atenció que una figura internacional reconeguda com el cantautor nord-americà Elliott Murphy anés a fer un concert a una localitat com ara Els Hostalets de Balenyà, avui en dia el fet encara és força més estrident, tot veient quines dimensions ha agafat el negoci de la música en directe. És difícil pretendre operar a la menuda i la vocació musical no és el valor que més puntua en el ‘show business’, però vet aquí que una colla d’alegres promotors sobrevinguts fa més de trenta anys que es surt amb la seva i fent-nos girar la vista de tant en tant cap a aquest punt de la comarca d’Osona.
Ells són el Komitè Organitzador de Koncerts (KOK), entitat sense ànim de lucre que el 1994 es va encaparrar a organitzar concerts de rock. El d’aquest diumenge serà ni més ni menys que el 100è, i el 101è, ja que es tracta de dos passis de tarda i vespre que oferirà la Companyia Elèctrica Dharma a la sala Rockòdrom, que no és poca cosa: forma part d’un edifici de Miralles & Pinós, premi FAD d’arquitectura el 1994. El KOK l’integren actualment nou persones, entre les quals voldria destacar la figura de Miquel Solà, el més veterà, un entusiasta que, anant més enrere en el temps, va organitzar el primer concert amb públic d’El Último de la Fila (a Centelles, el 1985) i a qui ni li cauen els anells per agafar un avió i personar-se a un concert, per exemple, a Londres, d’un artista situat fora del nostre radar. Una pràctica amb la qual m’identifico.
Fa un parell d’anys vam coincidir a Gatwick: haig de dir que jo era allà amb la missió de veure Sabina al Royal Albert Hall i ell em va fer dentetes informant-me que tenia entrada per l’homenatge a Jeff Beck que Eric Clapton havia muntat per a l’endemà al mateix local. “Una d’aquestes coses que només passen a Londres”, em deia, amb raó. Però alhora és cert que n’hi ha d’altres, de coses, que només passen a Els Hostalets de Balenyà. Com ara que Elliott Murphy hi hagi actuat fins a tretze vegades al llarg dels anys, i les que l’hi queden, volem pensar. Tres quarts del mateix per a Willie Nile, que farà el vuitè recital a la vila el pròxim 21 de març.
El KOK va començar organitzant concerts de rock català i s’ha anotat sessions força singulars (el debut en solitari d’Adrià Puntí, el 1998; la reunió de Bars, el 2015) i alhora mostren cert delit pel rock americà: hi han portat Steve Wynn, Mark Olson, Joe Grushecky, Marah... Un punt àlgid va ser, el 2007, la parada de la gira Acordes con Cohen, caravana romàntica d’homenatge al cantautor canadenc que es va empescar Alberto Manzano i en la qual es van enrolar figures del calat de John Cale i Jackson Browne. També hi era Perla Batalla, excorista de Cohen, que més endavant hi va tornar per oferir-hi un concert propi.
Perquè aquesta és una peculiaritat important del KOK: la seva capacitat, encant o do per establir vincles duradors. Un cultiu de la fidelitat, paraula que avui en dia no sembla cotitzar gaire. Tot és líquid, tot canvia, els compromisos es volatilitzen, hi ha més interessos que amistats. Procurem entendre-ho sense fer-nos mala sang, tal com observem l’evolució de la música en viu cap a l’espectacle industrial gegant amb l’estadi com a unitat de mesura.
No jutjarem les raons per les quals la gent es mobilitza per comprar una entrada, o deu, ni desqualificarem la naturalesa del macroconcert com un format on poden passar coses interessants. Però alhora hi ha una sensació refrescant davant d’aquests concerts a Els Hostalets de Balenyà, quan copses la il·lusió que mouen i et dius a tu mateix que la música també ha de poder ser això.