Tècnicament, falta molt per a les pròximes eleccions generals a Espanya. La llei diu que, si el president del govern no decideix fer-ho abans, les Corts s’han de dissoldre quan faci quatre anys de la data de les darreres eleccions (van ser el 23 de juliol de 2023), i els comicis s’han de celebrar 54 dies després. Ens situaríem, doncs, a mitjans de setembre de 2027, gairebé dos anys comptant des d’avui. En política, una eternitat. Temps de sobres perquè Puigdemont torni i Junts es reenganxi a la majoria d’investidura, perquè es descobreixi un cas de corrupció del líder de l’oposició que l’obligui a dimitir, o perquè les pugnes internes de la ultradreta trenquin VOX per la meitat. Temps de sobres per un capgirament miraculós que doni a Pedro Sánchez l’oportunitat de revalidar el seu mandat. L’esperança és l’últim que es perd, i sembla que el president espanyol s’hi aferra.

Però una cosa és que la llei et permeti arribar fins a setembre de 2027, i una altra de ben diferent és que t’hi deixi arribar la realitat. Pedro Sánchez no té majoria parlamentària per aprovar pressupostos ni lleis rellevants, està assetjat per casos greus i creixents de corrupció i assetjament sexual, la moral del partit de se li desfà, i té proactivament en contra l’aparell de l’estat, que quan no li troba merda real, si fa falta se la inventa. La mida del miracle que necessita per no caure abans d’hora s’assembla bastant a la separació de les aigües del mar Roig. Des de la ribera mediterrània, tan allunyada del clima polític manicomial del Madrid DF, la pregunta ja no és tant si Sánchez aguantarà, sinó quina serà l’estocada final que l’obligarà a convocar eleccions.

Dins del bloc de la investidura, només Junts juga a provocar eleccions. Vetant els objectius de dèficit i el sostre de despesa, els de Puigdemont deixen Sánchez sense possibilitat ni tan sols de presentar pressupostos. És un moviment clàssic de qui vol fer caure un govern. Junts necessita que les espanyoles siguin abans de les municipals, perquè Aliança Catalana no s’hi presenta i això li pot permetre salvar els mobles. La resta del bloc d’investidura envia advertències però no ha fet res que obligui el president espanyol a rendir-se. Ningú vol ser el responsable d’accelerar l’arribada al poder del neofranquisme, però tampoc ningú –ni el PSOE, ni l’esquerra– està en condicions d’evitar-la. Desesperats, analistes sistèmics del progressisme espanyol especulen amb un futurible mal menor: govern del PP amb suport del PSOE que eviti
que la ultradreta toqui poder. Fishful thinking.

I a tot això, Catalunya, què? Una anàlisi freda no convida a l’esperança. Els 14 diputats independentistes, ni junts ni per separat, han aconseguit arrencar-li a Sánchez cap salt endavant nacional, i és infantil pensar que ho podran fer ara pel fet que Sánchez és més dèbil que mai. Fishful thinking també. Només un govern espanyol –del partit que sigui– estable i confiat en el seu propi futur pot imposar-li a l’estat profund una concessió estructural de poder a Catalunya. Amb sort, l’única bona notícia important que tindrem aquesta legislatura és el retorn de Puigdemont. Ni la clau de la caixa dels impostos, ni cap mena de reconeixement nacional rellevant vindran d’un govern espanyol moribund. No cal dir un referèndum vinculant d’autodeterminació, que –a Espanya– només pot arribar com a conseqüència d’una revolució catalana guanyadora,
com se suposa que ja hem après.