T’he enviat un missatge al whatsapp i ni l’has llegit. Per què no em respons si estic veient que estàs en línia? Fa dues hores que no et connectes. Què estàs fent? No és normal en tu, que sempre tens el mòbil a la mà. Segur que estàs parlant amb algun rotllet. O potser és que ja no vols saber res més de mi. Però si fas dos dies estàvem parlant fins a la matinada. Estic patint. Dona senyals de vida. El silenci. El reguitzell d’emoticones. Prometo no mirar el mòbil durant una bona estona. Quan li doni la gana, ja respondrà. No saber res d’algú altre quan ho vols saber tot. La indiferència que et crema i la impotència que t’altera. Jo a tu mai t’ho faria. La hiperconnexió que ens fa hostatges. Que ens genera desconfiança, ansietat i ens treu de polleguera. La que genera reaccions obsessives i fins i tot malaltisses.

El control en la seva màxima expressió i les tecnologies actuals que no només el faciliten sinó que a sobre l’alimenten. Els ulls clavats a la pantalla de la parella. Els tics blaus, l’última connexió, el directe i el vídeo a Tik Tok. Qui era aquella o aquell? On ets? On has estat i amb qui has anat? Per què allà i no aquí? El rastreig i l’espionatge. La vigilància. La toxicitat que domina les relacions. Pràctiques que en lloc de passar a la història són cada vegada més freqüents i normalitzades. El controlador, la gelosa, el manipulador. Tots els perfils de l’auca, ara amb més facilitats que abans per desenvolupar les seves dèries i obsessions. La por de perdre el control que ens fa més vulnerables. El descontrol que ens domina i que fa treure la pitjor versió de cadascú de nosaltres.

Pel que sembla, les aplicacions per ubicar persones a través del mòbil són cada cop més habituals entre el jovent. Es tracta de compartir la localització amb els pares, els amics o la parella. Fins i tot permeten seguir el trajecte que ha fet l’altra persona, que t’avisi quan ha canviat d’ubicació i el nivell de bateria que té. Amb tots o amb alguns. Per sentir-se segurs diuen uns, per saber de la vida dels altres, els demés. Per si els hi passa alguna cosa, que sàpiguen on són. I si els amics queden sense avisar-te, estar-ne al cas. El que podria ser una eina útil en casos greus i el que pot ser una arma perillosa pels que només la vulguin per passar l’estona. Per xafardejar, per saber i per controlar. És el perill d’acabar de perdre la poca privacitat que ens queda.

Una nova generació i noves formes de relacionar-se. Joves acostumats a viure connectats les 24 hores. En una mena de Gran Germà permanent. Exposats a les xarxes, envoltats de càmeres de vigilància, carregats de contrasenyes i dispositius. I aplicacions que van apareixent i que sota la falsa aparença de la modernitat i la llibertat ens fan cada cop més esclaus. Que amb l’excusa de fer-nos sentir més segurs ens aboquen a la indefensió absoluta. Perquè darrere de cada descàrrega hi ha una empresa. Que sap més de nosaltres, que en pot treure més suc i més rendiment econòmic. I també els que se n’aprofiten. Lladres i estafadors. Sempre atents, a l’aguait dels nostres moviments i de les nostres distraccions. La privacitat i la intimitat són nostres. De les poques coses que no haurien de tenir preu. Com també el control. De la situació i de la ubicació. Si jo no t’ho faria, mai permetré que tu m’ho facis a mi.