Ahir es van escampar les imatges d'una pallissa que ens torna a la cova. Quatre psicòpates que tornaven a casa en metro la matinada del 26 de juny la van mamprendre contra un home qualsevol. Un passatger tan anònim com tots els altres. Sense causa aparent. Sense que la víctima hagués badat boca. Entre les estacions de Besòs Mar i Besòs el van destrossar a puntellons i a punyades.

L'agredit encara no entén res. Li han destrossat l'esquena, un ull i la vida. "Per què jo?", es repeteix, mentre intenta recuperar-se. Mai ho aconseguirà del tot. Ningú li pot respondre. Ni tan sols els seus botxins.

Els agressors van ser detinguts i ara han passat a disposició del jutge. Només se sap que són joves i que viuen a Badalona. No se sap per què es dediquen a rebentar la vida dels altres. Potser se sabrà quan el cas deixi de ser un secret judicial. Potser no. Més aviat, no. Cineastes solvents han tractat aquestes patologies en pel·lícules més o menys encertades, com La taronja mecànica. Les respostes sempre són especulatives.

Per als mortals convencionals aquesta mena de rampells violentíssims són una incògnita. I un misteri. Per què algunes presumptes persones destrossen la vida a altri i la pròpia de passada? Segons quines barbaritats ja no queden tan impunes. L'univers que tot ho grava té aquests avantatges. Una càmera del metro va retenir-ne les imatges. I les imatges i una petita bestiesa anterior van permetre identificar i detenir els autors de la salvatjada. Ells han intentat destruir la vida d'algú que no coneixien. Han aconseguit destrossar-se la pròpia.

El linxament gratuït és encara un dels misteris més inescrutables i repugnants de la condició humana. Que hi hagi gent que se senti forta quan, en grup, apallissa o mata un autèntic ésser humà desborda la condició civilitzada. Com és possible que algú sigui tan descarnadament primari? Els quadrúpedes que maten en grup almenys ho fan per alimentar-se...

Però hi ha un altre misteri que encara clama més al cel. La covardia injustificada. Òbviament, si algun altre dels passatgers d'aquell metro –no d'aquell vagó, d'aquell metro– hagués recriminat el crim als agressors, ell mateix podia haver-se'n convertit en víctima. És excessiu reclamar a la gent que es jugui la vida per salvar la d'algun altre.

Ara, des de qualsevol altre vagó, algun dels testimonis podia haver estirat de la maneta d'alarma. L'aturada del tren potser hauria espantat els agressors. Almenys hauria estat una reacció humana contra la barbàrie. Però tothom va callar. Tothom va mirar a un altre costat. Tothom va fugir. Ningú, ni tan sols, va trucar a la policia per explicar-los què havia vist. Els Mossos d'Esquadra van haver d'identificar els agressors només a partir de les imatges gravades i del testimoni d'un guarda de seguretat que havia parlat amb la banda criminal moments abans, quan havien trencat un extintor.

La covardia humana és horrorosa. Aquesta manca d'humanitat esborrona. Tant com la falta de solidaritat. Ningú, absolutament ningú, va pensar en aquell moment que la víctima podria haver estat ell, o el seu germà, o el seu fill... Alguns estudiosos del comportament humà encara es pregunten per què els alemanys de peu van tolerar o van encobrir els crims del nazisme..