En una situació que pocs van preveure, l’epicentre del brot de SARS-CoV-2 es va traslladar de la Xina a Europa a principis del passat mes de març. Tot i el fet de ser una superpotència en recerca científica i un exemple pioner d’integració regional, Europa fins ara ha fracassat en desplegar una resposta coherent i coordinada a la crisi de la Covid-19.

Mentre centenars de milions de ciutadans estan confinats a casa i alguns sistemes nacionals de salut són al caire del col·lapse, hem estat testimonis de com, durant els primers dies de la pandèmia, alguns països europeus van limitar les exportacions d’equips mèdics a altres estats membre, soscavant el mercat únic europeu i posant en perill a ciutadans comunitaris. Al mateix temps, en un moviment diplomàtic sense precedents, la Xina va decidir enviar avions plens de respiradors i màscares a països europeus i l'exèrcit rus es va desplegar a Itàlia per donar suport a la desinfecció de carrers i residències.

Alguns països europeus van canalitzar l’assistència humanitària d’altres estats membres de la UE a través de l’OTAN en lloc de recórrer a la Comissió Europea. I Hongria va aprovar una llei que permet al seu primer ministre governar per decret mentre duri aquesta crisi. D’altra banda, la tradicional fractura nord-sud està bloquejant qualsevol avanç ràpid de noves fonts de finançament com els Eurobons o el Mecanisme Europeu d’Estabilitat.

Tot i això, no són tot males notícies per al projecte europeu. La Comissió ja ha mobilitzat prop de 200 milions d’euros a través del Consell Europeu de la Innovació i el Programa Horitzó 2020 per finançar recerca en vacunes, eines de diagnòstic i nous tractaments. Científics de tot Europa treballen plegats i comparteixen les dades i resultats a un ritme frenètic, evidenciant el paper crucial de la diplomàcia científica. D'altra banda, l’Institut Nacional d'Investigació en Salut i Medicina de França (Inserm) va donar a conèixer que coordinarà un assaig clínic multinacional a Europa amb pacients d'almenys set països.

A principis d’aquest mes, la Comissió Europea va anunciar la posada en marxa d’una nova iniciativa de socors de 100.000 milions d'euros que proporcionarà préstecs per afavorir la creació d'ocupació. Lentament, els esforços per donar suport als diferents estats membres per a coordinar les seves respostes nacionals van prenent forma i, afortunadament, la solidaritat entre els països europeus comença a ser una realitat.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1wGuP1TP4nc[/youtube]
Però quines han estat les principals diferències entre les respostes dels estats membres? Com podria la Unió Europea aprofitar la seva dimensió i capital científic per executar una veritable resposta europea a la crisi? Com encaixa en aquest escenari el Regne Unit post-Brexit? Quin hauria de ser el paper dels mecanismes d’assessorament en política científica i de la diplomàcia científica? Quin serà l’impacte a llarg termini d’aquesta crisi en el procés d’integració europea?

Per respondre aquesta i d’altres preguntes, a SciTech DiploHub, Barcelona Science and Technology Diplomacy Hub, ​​vam celebrar la segona de les nostres sessions en línia, sota el títol "La crisi de la Covid-19 a Europa: un fracàs de la diplomàcia científica?". Les SciDipTalks reuneixen alguns dels principals especialistes en salut global, diplomàcia científica, tecnologia i geopolítica d’institucions de primer nivell mundial, per tal d’obrir i aportar anàlisis i coneixements sobre el brot actual al debat públic.

Segons Pol Morillas, director del Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB), una qüestió central que encara ens cal resoldre és "si l’actual crisi impulsarà una reforma dins de la Unió Europea que posi fi a l’estancament institucional, i una millor consciència de les debilitats de la Unió que ens porti a construir una millor política comuna en el futur". Va assenyalar que "tot i que avui no podem demanar a la UE que desplegui una resposta ràpida contra la pandèmia de la Covid-19, seria desitjable començar a establir les bases de noves estratègies sistèmiques per millorar les respostes d’emergència abans del proper brot". D’aquesta crisi ha de sortir una millor governança global, capaç d’abordar qüestions d’interès comú. En cas que sigui així, és la UE qui està més ben equipada per treure’n el màxim partit.

La reemergència de diversos paradigmes tradicionals dins de l’acció diplomàtica i els afers internacionals europeus va ser un dels punts que va plantejar Ivo Šlosarčík, professor d’Estudis d’Integració Europea, i president de la Càtedra Jean Monnet en Política i Administració de la UE a la Charles University de Praga i investigador del projecte S4D4C de la Comissió Europea. Segons el Dr. Šlosarčík, assistim a un triple retorn: el dels experts i l’evidència científica en les polítiques públiques, el de l’estat-nació, i el de la diplomàcia bilateral entre els estats membres de la Unió Europea, fins i tot a costa de la mateixa UE. També va destacar que la crisi actual és «com obrir una caixa de Pandora: el conflicte del poder legítim quan abordem polítiques i diplomàcia científiques». Han de ser els polítics i diplomàtics o els experts científics els dipositaris del poder executiu i capacitat reguladora en una emergència de salut pública?

Sara Cebrián, agregada científica de l’Ambaixada Britànica a Madrid, va aprofundir en l’àmplia gamma de mecanismes d’assessorament en polítiques científiques integrades al poder executiu del Regne Unit, incloent-hi l’Oficina Intergovernamental de Coordinació Estratègica de la Recerca en Salut (OSCHR) i l’Oficina del Govern per a la Ciència (GO-Science), que tenen com a objectiu proporcionar assessorament científic en emergències com la de la Covid-19 a través del Grup d’Assessorament Científic per a Emergències (SAGE). També va destacar el paper de la diplomàcia científica en la pandèmia actual i va explicar com la Xarxa de Ciència i Innovació del Regne Unit (SIN), que inclou més de 90 especialistes amb seu en ambaixades i consolats de més de 30 països del món, «està monitoritzant les diferents estratègies nacionals de gestió de la crisi sanitària per fer arribar aquesta informació a les institucions britàniques».

A causa de la fragilitat de la governança europea i l’absència de polítiques coordinades, les estratègies de salut pública i la limitació de la mobilitat segueixen sent competència nacional. Mentre els líders europeus han estat tancant les fronteres nacionals, els científics han estat reforçant col·laboracions internacionals com mai abans. La nostra millor defensa per aquesta i futures crisis sanitàries mundials és la cooperació transnacional. Aquesta pandèmia només demostra la necessitat imperiosa d’una major integració en el projecte europeu. El temps dirà si aquesta crisi serà una oportunitat per a les esperades reformes de millora dels mecanismes de governança europea i global.

La UE ha d'aprofitar aquesta oportunitat per demostrar que la protecció de la salut pública i la cooperació científica són encara el nucli central del projecte europeu. En una Unió fortament integrada, les respostes nacionals no coordinades no seran suficients. En aquest moment excepcional, la UE ha de jugar un rol central, desplegant una resposta veritablement inclusiva, basada en la cooperació acadèmica i la diplomàcia científica. Dins d’Europa, però també entre Europa i altres regions del món. El cost d’accions coordinades avui serà molt inferior al cost de les mesures tardanes i descoordinades. La irrupció d’aquest coronavirus és una prova crucial per a la integració econòmica, científica i política. Estarà la Unió Europe a l’alçada de les circumstàncies?