Pedro Sánchez ja té el pressupost aprovat i, votant-hi a favor, ERC ha executat un pas més de la seva lenta i avorrida estratègia, estrenada després del trauma de 2017: fer-se càrrec del dia a dia del país a través del Govern de la Generalitat; aprofitar l’aritmètica al Congrés per buscar els escenaris menys dolents per a Catalunya fugint del ‘com pitjor, millor’; mantenir el govern espanyol assegut en una taula de diàleg que reconeix formalment el conflicte, encara que de moment només parli de les seves conseqüències (la repressió) i aparqui el debat sobre les causes; picar pedra a l’AMB per ampliar la base electoral del suport a la independència; i sobretot, no posar dates en el calendari. És lent i és avorrit, potser fins i tot és erroni, però és un pla i no es pot dir que els republicans no l’estiguin portant a la pràctica. 

Enfrontat a ERC, hi un segment rellevant de l’independentisme que també diu tenir un pla, però que no el practica. La confrontació brilla per la seva absència, malgrat que sobre el paper els seus partidaris tenen força de sobres com per activar-la, encara que fos de baixa intensitat. Fem recompte: a nivell polític, Junts i la CUP, que sumen més vots i escons que no ERC; al món civil, l’ANC, organitzadora de les manifestacions més massives, i un Consell per la República que diu ser dipositari del mandat de l’1 d’octubre; a les xarxes socials i diaris digitals, personalitats de gran popularitat que sumen centenars de milers de seguidors i capacitat de prescripció... Amb molt menys que això, els insubmisos es van carregar el servei militar obligatori. 

Sembla com si el bloc de la confrontació només fos capaç d’imaginar-se-la en singular i majúscules, La Confrontació, i concentrada en el temps: un momentum d’un dia o uns dies de durada, potser d’unes setmanes, com a conseqüència del qual es conquereix la independència. En aquest esquema només hi encaixen grans esdeveniments hipotètics i sempre futurs, mai presents: “aixecar la DUI i defensar-la”, “el retorn del president Puigdemont”, “un nou referèndum”... Com qui espera l’adveniment del Messies o el Dia del Judici Final. Mentre els activistes de l’habitatge aturen desnonaments cada dia i els activistes del clima criden l’atenció del món als museus –confrontacions en plural i minúscules–, els independentistes de La Confrontació fan tuits (i alguns governen amb el PSC a la Diputació). Francament, hi havia més confrontació en les accions de la Crida a la Solidaritat dels anys 80. 

Durant anys s’ha pensat que el principal problema de l’independentisme és la manca d’unitat estratègica. El trencament del Govern ha posat de manifest que aquesta unitat ara mateix és una entelèquia fins i tot com a hipòtesi. Potser és hora de provar quins són els efectes per al moviment i el país si cadascú practica allò que predica. L'independentisme institucional i gradualista que pretén representar ERC és creient i practicant de la seva religió. L’altre gran bloc del moviment predica cridant molt fort, però no practica. Si això canvia, guanyarà credibilitat i de ben segur que passaran coses noves i diferents. I qui sap si millors.