Creients no practicants
«La confrontació brilla per la seva absència, malgrat que sobre el paper els seus partidaris tenen força de sobres com per activar-la, encara que fos de baixa intensitat»
ARA A PORTADA

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
Enfrontat a ERC, hi un segment rellevant de l’independentisme que també diu tenir un pla, però que no el practica. La confrontació brilla per la seva absència, malgrat que sobre el paper els seus partidaris tenen força de sobres com per activar-la, encara que fos de baixa intensitat. Fem recompte: a nivell polític, Junts i la CUP, que sumen més vots i escons que no ERC; al món civil, l’ANC, organitzadora de les manifestacions més massives, i un Consell per la República que diu ser dipositari del mandat de l’1 d’octubre; a les xarxes socials i diaris digitals, personalitats de gran popularitat que sumen centenars de milers de seguidors i capacitat de prescripció... Amb molt menys que això, els insubmisos es van carregar el servei militar obligatori.
Sembla com si el bloc de la confrontació només fos capaç d’imaginar-se-la en singular i majúscules, La Confrontació, i concentrada en el temps: un momentum d’un dia o uns dies de durada, potser d’unes setmanes, com a conseqüència del qual es conquereix la independència. En aquest esquema només hi encaixen grans esdeveniments hipotètics i sempre futurs, mai presents: “aixecar la DUI i defensar-la”, “el retorn del president Puigdemont”, “un nou referèndum”... Com qui espera l’adveniment del Messies o el Dia del Judici Final. Mentre els activistes de l’habitatge aturen desnonaments cada dia i els activistes del clima criden l’atenció del món als museus –confrontacions en plural i minúscules–, els independentistes de La Confrontació fan tuits (i alguns governen amb el PSC a la Diputació). Francament, hi havia més confrontació en les accions de la Crida a la Solidaritat dels anys 80.
Durant anys s’ha pensat que el principal problema de l’independentisme és la manca d’unitat estratègica. El trencament del Govern ha posat de manifest que aquesta unitat ara mateix és una entelèquia fins i tot com a hipòtesi. Potser és hora de provar quins són els efectes per al moviment i el país si cadascú practica allò que predica. L'independentisme institucional i gradualista que pretén representar ERC és creient i practicant de la seva religió. L’altre gran bloc del moviment predica cridant molt fort, però no practica. Si això canvia, guanyarà credibilitat i de ben segur que passaran coses noves i diferents. I qui sap si millors.
Nascut a Barcelona (1970), és periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. El podeu seguir al canal de Telegram.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.