Fa poc més d’una dècada, les expectatives de canvi social a Catalunya tenien a veure amb dos processos de participació popular en política coincidents en el temps: la mobilització al voltant del 15-M i el procés independentista, el qual fins fa uns pocs anys es presentava també amb una clara voluntat de regeneració democràtica.
A les eleccions al Congrés del 20 de desembre de 2015, En Comú Podem se situava com a primera força, amb més de 900.000 vots i 12 diputats. A les eleccions del 28 d’abril de 2019, ERC assolia al voltant d’un milió de vots i 15 diputats. A les eleccions catalanes del 14 de febrer de 2021, les forces independentistes se situaven al voltant del 51% dels vots i sumaven 74 escons, essent majoritari el bloc de l’independentisme d’esquerres, que sumava 42 diputats (33 d'ERC i 9 de la CUP-G) i que, en sintonia amb els vuit de l'espai dels Comuns, confegia un bloc de 50 escons a l’àmbit de l’esquerra nacional i sobiranista. Actualment, el Parlament de Catalunya és una cambra legislativa menys nacional catalana i més de dretes.
A les pròximes eleccions catalanes el panorama pot canviar molt més en aquest mateix sentit. L'estimació del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) pronostica que Aliança Catalana esdevindria tercera força parlamentària amb un creixement exponencial de 23-25 escons, realitzant un sorpasso monumental a Junts per Catalunya i fins i tot disputant el segon lloc a ERC (24 – 26 escons). Per la seva banda, VOX mantindria una tendència a l’alça, tot i que molt més moderada, consolidant-se amb 12-13 diputats. En la forquilla més alta, ambdues formacions podrien arribar a sumar fins a 38 diputats, un 28,1% de l’hemicicle.
La versió catalana de la reacció mereix una atenció especial. La qüestió nacional catalana sempre havia tingut una expressió democràtica hegemònica (som un sol poble), ni que fos per l’efecte de contraposar-se a un Estat que manté forces reaccionàries en la seva pròpia estructura. Ara ja hem traspassat aquest llindar: qui rebutja construir un sol poble té una oferta política a l’alça. A les expectatives d’èxit electoral al Parlament de Catalunya, hi hem de sumar el reagrupament de la dreta a escala municipal i el risc real d'una futura col·laboració entre el centredreta i la dreta radical en els ajuntaments catalans, segons les tendències que ja s'albiren de cara a les eleccions municipals del 2027.
Per la banda de l’esquerra, en menys d’una dècada ha passat de ser una alternativa plausible a esdevenir l’enèsima perifèria del partit socialista, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat. El principal problema de l’esquerra contemporània és haver renunciat a bastir una alternativa estructural a les lògiques del capitalisme global i a les condicions polítiques dominants, de manera que la comunicació política ha desplaçat la política pràctica. Un exemple paradigmàtic d’això és el problema de l’habitatge: tothom en parla, però a l’hora de proposar solucions mai no s’aborda el que és bàsic: cal desmercantilitzar l’habitatge de primera necessitat, tal com s’ha fet amb la salut o l’educació. D’altra banda, l’esquerra s’ha centrat sobretot en el reconeixement de les identitats, quan la clàssica qüestió material, com ha de poder viure el comú de la gent (l’habitatge és en això també un exemple), és essencial. Això, és clar, si es vol representar majories socials més que a sectors professionals i acadèmics del funcionariat.
El fet és que transcorreguts aquests deu llargs anys perviuen intactes els grans reptes de cohesió social que molta gent experimenta: l’accés a l’habitatge; que el treball i els salaris permetin tirar endavant amb seguretat; superar les relacions de desigualtat estancades que fracturen per barris i municipis el país, i que no permeten que molta gent pugui prosperar; afrontar una transició energètica i digital (l’efecte de la IA sobre el treball comença a ser evident) incloent en aquest trànsit els sectors del treball més amenaçats pel canvi de model. La gent reclama protecció enfront de la incertesa, molt més que discursos moralitzants.
Per als que ens definim d’esquerres (jo em defineixo com a socialista) el fonament del nostre espai polític és el republicanisme democràtic que expressa el projecte polític de la llibertat exercida en la comunitat i en el marc de la nació catalana, que inclou tothom. Aquí, el municipalisme és clau: és la base des de la qual s’organitza el país. Per tant, és des d’aquest espai que hem de fer créixer una alternativa política municipi a municipi, i acordar fórmules de col·laboració municipalista abans i després de les eleccions municipals de 2027. En l’etapa que obrim, els ajuntaments, tots els pobles i ciutats, han de ser la base de rearticulació d’un programa nacional, democràtic i de progrés.
Efectivament, l’alternativa política s’ha de bastir des d’un republicanisme municipalista centrat en Catalunya. Cal tenir present que a la ciutadania li interessa tant una bona gestió pública com un projecte polític entenedor i que engresqui. En aquest sentit, el camí a seguir per encarrilar les confeccions de llistes municipals mai no haurien de ser candidatures indefinides, de perfil apolític i amb un discurs que no va massa més enllà de prescriure entusiasme. Contràriament, ha de prevaldre la capacitat de cada territori per sumar gent en projectes polítics locals, ben arrelats en les demandes i les expectatives socials a cada context municipal, i clarament vinculats al terreny de joc de l’esquerra nacional.
L'objectiu immediat ha de ser acordar una agenda política comuna que respongui al context que ara ens toca viure: un context definit pel risc de desmantellament de la nació i per la desorientació de l'esquerra. La pregunta que cal respondre col·lectivament no és si cal fer-ho, sinó si hi ha voluntat de fer-ho.