La UE contempla aquests dies, entre sorpresa i preocupació, la pervivència real de la geopolítica en la seva frontera est, a Ucraïna, i s’enfronta a una mena de dimensió desconeguda. L’enfrontament civil sota zero i coberts de neu entre partidaris d’una aproximació a Occident i aquells partidaris de mantenir els llaços amb la Mare Rússia afecta directament l’orgull, la història i els interessos russos. Rússia és una gran potència exportadora de matèries primeres, que li garanteixen la seva influència mundial, però sense sortides als oceans. L’estret dels Dardanels al mar Negre - mar Mediterrani i els estrets danesos entre el mar Bàltic i el mar del Nord li deixen com a única via oberta el port gelat de Murmansk, a l’oceà Àrtic. Aquesta és la feblesa geogràfica de Rússia, una mena de geni tancat dins d’una llàntia màgica. Però, a més, el mar Negre i Crimea han estat el pont entre Europa i Rússia, entre Occident i un país amb fortes arrels asiàtiques. Els antics grecs van fundar a Crimea la colònia grega de Quersonès, com si fos la nostra Empúries. El cristianisme va penetrar a Rússia pel mar Negre i, fins la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, l’Església russa depenia del patriarca de Constantinoble. Amb la desaparició de l’imperi Bizantí, els reis de Rússia es van proclamar els seus hereus: el títol de tsar deriva de cèsar. Una neboda de l’últim emperador bizantí es va casar amb el tsar Ivan III i des de llavors Moscou es coneix com la Tercera Roma.
 
Després, durant un parell de segles, la supremacia al mar Negre va passar a mans de l’imperi turc, i Crimea va ser un territori depenent del sultà. La lenta agonia dels territoris turcs a Europa va començar amb la disputa de russos i turcs per Ucraïna i Crimea. El 1783 Rússia va aconseguir l’annexió de Crimea i va incorporar al seu territori la població autòctona, els tàrtars, de religió musulmana. Amb l’annexió es va fundar la ciutat de Sebastòpol i va començar el repoblament de Crimea amb immigrants russos. Avui Sebastòpol continua sent la base naval de la flota de guerra russa del mar Negre.
 
La consolidació de Rússia com a potència europea durant el segle XVIII, amb els regnats de Pere el Gran i Caterina la Gran, va culminar amb les guerres napoleòniques, quan l’exèrcit rus, després de derrotar la Grande Armée, va arribar fins a París. El tsar Alexandre II es va passejar per París i Viena com el gran vencedor de la guerra. Aquest paper principal de Rússia en la derrota de Napoleó va despertar les alarmes entre les altres potències del moment: Gran Bretanya, Àustria i França. El 1854, en una nova guerra entre Rússia i els turcs, aquests països occidentals van lluitar al costat dels turcs per frenar l’expansió russa pel mar Negre i la possibilitat que arribessin a conquerir Istanbul i els Dardanels. La guerra de Crimea (1854-1856), amb el setge i la conquesta de Sebastòpol per part d’anglesos i francesos, amb episodis tan cinematogràfics com la batalla de Balaklava, van ser sentits pels russos com una humiliació i una intromissió dels europeus occidentals. Van generar la desconfiança que sent encara Rússia cap a Occident i un sentiment d’inferioritat davant les noves potencies industrials.
 
Durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, Ucraïna i Crimea van tornar a ser camp de batalla, ara amb Alemanya. El tractat de Brest-Litovsk de 1918 entre Alemanya i el nou govern bolxevic de Rússia reconeixia la independència d’Ucraïna i la convertia en un estat satèl·lit alemany. Durant la invasió de Hitler de la URSS, Ucraïna va ser el principal camp de batalla, the bloody lands, com algú l’ha anomenat, amb la persecució de la nombrosa població jueva que descriu la novel·la Les Bienveillantes i amb una part del nacionalisme ucraïnès lluitant al costat del nazis. Sebastòpol va tornar a viure un nou setge, de 240 dies, abans de caure en mans dels alemanys.
 
El conflicte d’aquests dies és la continuació d’aquesta llarga història. Rússia no va reconèixer la sobirania Ucraïna sobre Crimea fins al 1997, sis anys més tard de proclamada la independència després de la desaparició de la URSS, i no hi renunciarà fàcilment. Tolstoi, que va lluitar a la guerra de Crimea, acaba el seu relat: «El Setge de Sebastòpol: una sensació propera al penediment, a la vergonya, a l’odi, i amb indescriptible amargura en el cor, sospiraven tots penosament, proferint terribles amenaces contra l’enemic i llançaven, en arribar a la costa nord, una última mirada sobre Sebastòpol abandonada.»