Fins ara teníem la sort de cara, perquè Espanya s’anava desacreditant ella soleta fent de les seves a Panamà i punxant en tots els informes socials europeus, que de sobte apareix la crisi de Crimea. La sort se’ns ha girat de cul. És obvi que no compartim gairebé cap dels elements que hi estan en joc, excepte el principi del vot. A Crimea s’està jugant una partida entre Rússia (amb mentalitat imperial i un desfasament ideològic de ben bé 50 anys) i Occident (la impotència de no dominar encara la pressió de les sancions), no hi tenim res a veure. Ni el Parlament que va votar era representatiu, ni el referèndum es fa en una situació plenament democràtica. Però darrera hi ha el fet que Crimea és russa, que va ser col·locada a Ucraïna per la voluntat  personal d’un dictador i que la voluntat popular existeix.

Aleshores la Unió Europea, que va ficar en primera instància el dit al vesper proposant tractes unívocs amb Ucraïna, parla en contra de l’autodeterminació, a favor de la Constitució, des de la crítica al procés i etc, etc, que ja sembla que estem sentint el senyor Margallo en persona. Això no ens ajuda gens. Espanya ja ha enviat un ram de flors a Sebastopol. L’únic consol rau en això que deia del vesper: la voracitat europea per controlar –sense parar en conseqüències- tot el continent, amb incorporació o convenis, treu credibilitat a una Catalunya independent vagant per l’espai sideral com l’holandès de la llegenda. Ai las, serem el comte Arnau, galopant sense rumb.

El que podem fer, i és poca cosa, és seure tranquils a esperar el setembre. Escòcia tornarà aquest riu a mare. No podem aspirar a un acord amb Espanya però podem aspirar a una consulta diguem-ne occidental i estrictament democràtica. En aquest context, la declaració de l’ANC plantejant la ruptura és poc oportuna. Tira benzina al foc quan les flames ja freguen el sostre. Si se’ns desboca el moviment popular hi perdrem bous, esquelles i collites; tot el parament, vaja. Política, doncs, i convicció.