La política espanyola torna a criminalitzar conceptes que a qualsevol observador extern li semblaria difícil considerar negatius. Fa uns anys, José María Aznar va convertir la paraula “diàleg” en un tabú, una referència nefanda que s’associava a tota mena de crims. Esmentar el diàleg venia a ser equiparable a defensar l’assassinat en massa d’innocents. Parlo d’aquells moments en què la major subversió era sentir Gemma Nierga proclamant, en l’acte en record de l’assassinat Ernest Lluch, allò de “vostès, que poden, dialoguin”. La paraula “diàleg” va ser carregada d’una sèrie de connotacions desaforades de tal manera que s’havia de pronunciar en veu baixa i en llocs tancats.

El nou concepte tacat de càrrega negativa és ara “dret a decidir”. Un cop més, polítics i opinadors espanyols han fet, no només l’exageració, sinó la identificació impròpia entre una idea i tota una sèrie de llocs comuns i tòpics de tota la vida, de tal manera que acabem sentint algú com l’exlehendakari Patxi López afirmant que els socialistes bascos van donar la vida per enfrontar-se al “dret a decidir”. A mi em semblava que la vida l’havien donada per enfrontar-se a la violència.

De “dret a decidir” a “independència” i d’aquí a “violència”: un encadenament absolutament injustificat des de tots els punts de vista que la més mínima reflexió objectiva desmuntaria en un segon i mig, igual que la comparació de la situació catalana amb dictadors i criminals de guerra. És d’aquesta manera que el cosmos polític espanyol va aconseguint incorporar cada dia nous sectors, no ja només al sobiranisme, sinó simplement a la desafecció perplexa; els últims casos, el fiscal en cap de Catalunya i el sector oficial del PSC. Tots dos van cometre el pecat d’insinuar un suport al nou tabú, que no és, repeteixo, la paraula “independència”, sinó “dret a decidir”. L’excusa serà jurídica, però el fons és purament polític. De miopia política, diria.