Per primer cop en uns quants anys sembla que el PSC ha perdut el nord. No pas derrotat políticament, ni de bon tros, però sí sense rumb. Mestres,metges, Rodalies, pagesos, pescadors, llengua, DGAIA, demografia, habitatge, finançament. Avui tot està en crisi a Catalunya.
No seré jo el qui negui l’arrogant gestió dels socialistes de totes i cadascuna d’aquestes crisis. Tot apunta que s’havien cregut les seves pròpies mentides i creien realment que el problema del país era que els independentistes no sabíem gestionar; avui la realitat els ha donat una bona bufetada.
Pràcticament, res funciona en condicions, i fins i tot ells no es poden enganyar sobre l’origen principal (tot i que no únic) de tots aquests problemes. Que fora de l’Estat espanyol podríem afrontar aquestes crisis amb mínimes garanties és evident. Que diverses d’aquestes ni tan sols existirien, també. Avui a Catalunya vivim una multicrisi, que sobretot és una crisi de règim (autonòmic) i la mostra que el projecte de l’esquerra espanyolista catalana ha tornat a fracassar.
Els qui es van oposar a la independència l’any 2017, avui veuen en primera fila les conseqüències d’haver acceptat que ens imposessin per la violència policial i judicial continuar formant part de l’estat espanyol. Els independentistes vam dir que la falta de sobirania portaria el país a la decadència i la mediocritat, i teníem raó.
Les genuflexions davant del PSOE són i han estat inútils. En els seus vuit anys de govern ha desinvertit com mai, ha mantingut l’espoli fiscal de Catalunya i ha estat incapaç de millorar l’autogovern (vegeu el cas de les competències d’immigració) o d’aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea malgrat tenir totes les eines i més arguments que mai. Ni tan sols es pot parlar seriosament de la cessió de l’IRPF perquè la catalanofòbia està tan arrelada que enfonsaria les perspectives electorals del PSOE a Andalusia. En termes polítics, ni tan sols han aconseguit (de moment) que l’amnistia sigui un fet amb tots els ets i uts.
En un món globalitzat la identitat catalana només sobreviurà en condicions si té un estat independent al darrere, i la seva societat només podrà ser realment pròspera (i remarco realment, perquè les dades del PIB estan inflades per l’auge demogràfic) si té plena sobirania per gestionar els seus recursos. I sense tenir el pes d’un estat a la Unió Europea, sectors com la pagesia o els pescadors queden totalment a la mercè dels interessos creuats de Madrid.
L’autonomia pot fer moltes coses, les pot fer molt millor del que les està fent i és una urgència utilitzar-ne al màxim les eines per redreçar el país. Però té unes mancances estructurals que no es poden resoldre i que cada cop ens arrosseguen més avall. És una multicrisi, però sobretot és una crisi del règim autonòmic. Els independentistes teníem raó el 2017 i, encara que estiguem en una situació de debilitat, la continuem tenint ara. I ho hem de dir molt més alt.