No feia ni 5 minuts que havia posat el debat de La Vanguardia dels candidats al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona quan ja veia els primers insults cap als polítics. Que si uns trencaven Espanya, que si els altres eren feixistes, que si els del mig estaven massa al mig i no es mullaven... fins aquí res fora de l'habitual, fins que veig un "anorèxica!" en els comentaris, dit com a insult a Cayetana Álvarez de Toledo, la número 1 a la llista per Barcelona pel Partit Popular.
De seguida vaig fer la reflexió a Twitter que si s'havia de criticar les candidates dones, es fes per les mateixes raons que es faria amb els homes: per les seves idees. I no pas pel seu físic.
I el cert és que de raons ideològiques hi ha unes quantes com per poder ser criticada. Per exemple quan al debat va acusar la meitat dels catalans de ser supremacistes; quan va demanar perdó a Espanya (només començar, apuntant maneres) pel comportament dels independentistes; quan se li notava que no tenia ni idea del que passa ni a Barcelona ni a Catalunya; pel fet de no saber ni una paraula de català; per parlar amb condescendència, o per perpetrar un #notallmen totalment fora de lloc (em fascina quan per intentar semblar feminista s'ha d'elogiar els homes).
Fixeu-vos si no hi havia motius per engegar una crítica responsable des del sentit polític que algú no se li va acudir res més a dir-li que "anorèxica!". Un insult especialment ofensiu pel fet que no ho és o no hauria de ser. En cas que hagués estat anorèxica, es tractaria d'un trastorn i no d'una característica a recriminar-li.
I, de seguida, els trols de Twitter, recordant com un mantra que també s'ha fet escarni en altres ocasions a polítics com Oriol Junqueras, Miquel Iceta o Duran i Lleida per les seves característiques físiques. Entre els molts problemes que veig a aquesta resposta hi ha el de la normalització de la befa pel físic. Que a algú li sembli normal riure's de l'obesitat –o la primesa– d'algú, de la calba o de com té el coll una persona, em sembla absolutament fora de lloc, sigui home o dona.
Una altra cosa a tenir en compte és que a Twitter o entre comentaris més o menys privats potser sí que s'insulta els dos sexes, però en premsa –¬on esperem trobar els comentaris i les crítiques serioses– només s'atreveixen amb les senyores, on és habitual que es parli de la roba que porten o jutgin una dona política per si ha volgut (o pogut) ser mare o no, com va passar amb Elsa Artadi quan va entrar de Consellera al Govern de la Generalitat.
Obviar o fer veure que es critica o s'analitza per igual un home i una dona política em sembla d'una innocència o una mesquinesa infinites. Encara que sigui a Cayetana Álvarez de Toledo, a qui el seu feminisme liberal no la defensaria mai.
De seguida vaig fer la reflexió a Twitter que si s'havia de criticar les candidates dones, es fes per les mateixes raons que es faria amb els homes: per les seves idees. I no pas pel seu físic.
I el cert és que de raons ideològiques hi ha unes quantes com per poder ser criticada. Per exemple quan al debat va acusar la meitat dels catalans de ser supremacistes; quan va demanar perdó a Espanya (només començar, apuntant maneres) pel comportament dels independentistes; quan se li notava que no tenia ni idea del que passa ni a Barcelona ni a Catalunya; pel fet de no saber ni una paraula de català; per parlar amb condescendència, o per perpetrar un #notallmen totalment fora de lloc (em fascina quan per intentar semblar feminista s'ha d'elogiar els homes).
Fixeu-vos si no hi havia motius per engegar una crítica responsable des del sentit polític que algú no se li va acudir res més a dir-li que "anorèxica!". Un insult especialment ofensiu pel fet que no ho és o no hauria de ser. En cas que hagués estat anorèxica, es tractaria d'un trastorn i no d'una característica a recriminar-li.
I, de seguida, els trols de Twitter, recordant com un mantra que també s'ha fet escarni en altres ocasions a polítics com Oriol Junqueras, Miquel Iceta o Duran i Lleida per les seves característiques físiques. Entre els molts problemes que veig a aquesta resposta hi ha el de la normalització de la befa pel físic. Que a algú li sembli normal riure's de l'obesitat –o la primesa– d'algú, de la calba o de com té el coll una persona, em sembla absolutament fora de lloc, sigui home o dona.
Una altra cosa a tenir en compte és que a Twitter o entre comentaris més o menys privats potser sí que s'insulta els dos sexes, però en premsa –¬on esperem trobar els comentaris i les crítiques serioses– només s'atreveixen amb les senyores, on és habitual que es parli de la roba que porten o jutgin una dona política per si ha volgut (o pogut) ser mare o no, com va passar amb Elsa Artadi quan va entrar de Consellera al Govern de la Generalitat.
Obviar o fer veure que es critica o s'analitza per igual un home i una dona política em sembla d'una innocència o una mesquinesa infinites. Encara que sigui a Cayetana Álvarez de Toledo, a qui el seu feminisme liberal no la defensaria mai.