La setmana passada dos mitjans de comunicació publicaven fotografies d’una trobada entre Johan Cruyff i Pep Guardiola en el nou restaurant d’en Fermí Puig a Barcelona. Al cap d’unes hores va aparèixer un article impresentable d’un columnista esportiu que suposo que estima poc o gens a Cruyff i Guardiola, el qual es mostrava molest per la imatge de la trobada, i no pas per l’escenari o la qualitat (excel·lent) de la gastronomia que ofereix en Fermí, sinó perquè considerava que el fet que dos amics, mestre i alumne, comparteixin taula amb tota normalitat i cordialitat és una provocació cap a l’actual president del Barça, Sandro Rosell, que aquell mateix dia compareixia davant els mitjans per valorar la temporada.

És molt poc elegant i diu molt poc del barcelonisme que existeixin personatges amb la capacitat de qualificar qualsevol gest de Cruyff i Guardiola com una provocació. Si el món ens mira, i concretament el món del futbol ens observa, l’article denota un provincianisme només propi de ressentits que han utilitzat l’escut del Barça per fer mal. És insultant que a aquestes alçades de la història barcelonista, quan vivim els millors anys de la nostra vida culer, es critiqui a Cruyff i a Guardiola, que han estat eines fonamentals per institucionalitzar un estil de joc i una filosofia que ens ha fet grans. Insultar-los és insultar a Vilanova. I a Messi, i a Xavi, i a Iniesta... És escopir contra les quatre lligues de campions que hem conquerit, és pixar-se davant el millor futbol que han vist els nostres ulls i els ulls dels que heu nascut en el darrer mig segle.

És de covards que el director del Mundo Deportivo dediqui, amb mala llet, la immensa Lliga de Tito, la dels 100 punts, als seguidors de Cruyff i Guardiola, entre els quals s’hi compten la majoria dels jugadors actuals i segurament el mateix entrenador. I tot perquè ni Cruyff ni Guardiola se senten massa còmodes, per dir-ho finament, amb l’actual junta directiva del club, i perquè ambdós han estat agraïts amb l’anterior president, Joan Laporta, que confià en ells per construir el millor Barça de la història.

El Barça és més que un club amb 113 anys i mig d’història que compta amb una darrera dècada daurada per molt que pesi a alguns periodistes prejubilats de nòmina, però actius a les tertúlies, periodistes –o això diuen- que van suspendre la classe de deontologia i ètica. Tothom te dret a expressar la seva opinió, a criticar i a sacsejar, però haurien de revisar el nivell de ridícul. És preocupant que un diari esportiu com Mundo Deportivo encara no hagi descobert que el Barça és una entitat oberta al món i que els anys de la foscor del carrer Urgell, el carrinclonisme de llàgrima falsa i el “Chusín el precio lo pongo yo” es va acabar just quan començava la millor etapa de la història del Barça. El 15 de juny del 2003, per cert.