Ja van ser la gran revelació de les últimes eleccions, i podrien ser altre cop la sorpresa d’aquestes. S’ha vaticinat la seva defunció des de totes bandes, sobretot a partir d’aquella escissió múltiple i aquell assalt que van patir per part del partit de la Rosa Díez. Se’ls ha descartat i desestimat, i els Ciutadans han resistit, tossuts, adherents, impermeables. De fora estant semblen una colla d’arreplegats i nouvinguts, amb unes finances inexplicables, i liderats per un nano que es deu afaitar per Nadal i prou. Però aguanten. Per què?

Perquè C’s "mola". Són moderns, joves, diferents. No hi ha cap dubte que han tocat una corda que sona bé a molta gent, i no crec que la corda de l’èxit sigui ni la seva obsessió lingüística ni la dèria unionista. Aquestes coses mouen gent, és clar, però no els diferencien gaire del PP, la UPyD o altres criatures espanyolistes comparables. Jo diria que la formació d’Albert Rivera ha capturat el seu públic malgrat els seus estirabots identitaris, degut sobretot a un agregat de mèrits que els desmarquen d’altres propostes més convencionals.

Apareixen com a cívics, radicals, desinhibits. Fan anuncis virals a la xarxa, es despullen, es rebel·len amb faltes d’ortografia i actuen amb un aire antipolític que els afavoreix. No són conservadors ni són progressistes, sinó tot el contrari, i desafien les etiquetes clàssiques. Tenen un cap de llista ben plantat, exnedador, bufó i virginal -si més no comparat amb la resta. És dels pocs que es poden passejar en pilotes pels anuncis; imagineu-vos algun altre candidat en situació similar i us vindrà el riure. Self-made man nascut al barri popular de la Barceloneta, es posa la jupa de motard i encomana optimisme i aire fresc. A sobre, no s’expressa malament.

I són catalans, profundament catalans. Formen part del sistema propi de partits, que dirien els analistes. No depenen del carrer Gènova ni de Ferraz ni de qualsevol toponímia madrilenya. Només parlen de temes catalans. Fora de Catalunya, no existeixen, i fins i tot diria que són incompresos. Un català que pregona les bondats d’Espanya i de l’idioma espanyol, però que no se sotmet al centralisme, no encaixa gaire amb els esquemes mentals que dominen a Madrid. Ciutadans no triomfarà mai fora del Principat, perquè els agradi o no, són tan espanyolistes com poc espanyols.

Jo no els votaré, però els reconec la gràcia. Si s’arriben a menjar un tros de PP i part del PSC, haurem avançat en la sobirania política de Catalunya i ens centrarem més en les pròpies forces, amigues o rivals. Que començaran a metrallar amb recursos als tribunals? Que voldran tombar la immersió lingüística, la TV pública en català, les vegueries, els ajuts a la cultura? No passa res, que ens punxin, és el que més ens fa reaccionar. Tres sentències a la setmana, set macro-manifestacions l’any, i aviat serem independents.

C’s són simpàtics i són explosius pel mateix motiu; perquè no pensen en termes d’estat. La seva deriva àcrata, que els fa tan “guais”, és la mateixa que els fa circular desenfrenats. No frenaran ni per obtenir majories ni per aprovar pressupostos ni per diplomàcia internacional ni per prudència territorial. I això, amics, és una bomba que ens pot ajudar més que la somniada, i sembla que impossible, unitat de tots els que volen la plena llibertat nacional. Amb enemics com aquests, qui vol amics?