Tradicionalment, els corrents ideològics més liberals o progressistes han prioritzat sempre l’accés de tots els sectors socials a la cultura, a l’educació i a la informació, com a instruments d’emancipació individual i col·lectiva. Democratitzar-ne i generalitzar-ne l’accés requereix l’adopció de polítiques públiques que ho facilitin, sobretot a les classes populars, perquè la cultura deixi de ser un espai reservat a les elits i s’estengui a tota la societat. Això implica disposar d’un sistema educatiu públic, potent i prestigiat, amb professionals ben preparats i adequadament remunerats, així com la inversió en equipaments culturals essencials: escoles, biblioteques, museus, arxius, hemeroteques, centres culturals, teatres, etc. La Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana són bons exemples de la importància donada pels governs catalans d’opcions polítiques distintes a aquest tema, en la història recent. El “país endreçat” que Prat de la Riba imaginava començava per “escoles i biblioteques” just per davant de carreteres i telèfon. 

La tiktokació de la societat contemporània no és un factor de culturització, sinó de banalització i socialització de la ignorància, i és lamentable que, sovint, sigui reivindicada per sectors pretesament d’esquerres. Justament, l’accés a la cultura és un dret col·lectiu, un element de justícia social i un factor del tot democratitzador del coneixement. Cultura és antifeixisme i entre els partits de tradició i cultura democràtica, la reivindicació de la cultura i l’antifeixisme ha estat sempre transversal, tant en l’àmbit conservador com progressista. Amb els diferents llenguatges culturals, a més, pot bastir-se una cultura crítica, capaç de posar en qüestió les estructures de poder i, en conseqüència, sortir en defensa de les minories o sectors socials no hegemònics en els diferents àmbits (classe social, identitat nacional, llengua, orientació sexual, gènere, raça, etc.). La cultura sempre ha estat, arreu, un instrument de canvi social i progrés col·lectiu que, alhora, ha permès visualitzar sectors socials marginats, minoritzats o perseguits. I, en l’àmbit estricte de la creació o la recerca, ha necessitat la intervenció pública per fomentar-les en espais no essencials per al mercat.

No és gens estrany, doncs, que la dreta més autoritària, o el poder estatal en espais plurinacionals, procuri promoure tots els elements que facin nosa a l’accés general a la cultura, el saber i el coneixement. Històricament, el mestre del poble acostumava a ser un dels referents del pensament democràtic i progressista més liberal, obert i modern, a cada poble, i, per aquest motiu, objecte també d’hostilitat, si no de persecució, per part dels elements més reaccionaris de la societat. L’educació i la laïcitat, per exemple, són elements clau en el republicanisme europeu, sobretot en el francès, i també ho foren aquí gràcies a l’esforç de ministres d’Instrucció Pública com Marcel·lí Domingo, que dignificà la professió de mestre, o consellers de Cultura com Ventura Gassol, amb una mirada alhora nacional i cosmopolita de la cultura.

Aquesta mirada al passat provoca no sols una certa enveja, sinó també una decepció profunda en comparar-la amb l’actualitat. Crida l’atenció el nivell com a governant de Prat de la Riba, un catalanista conservador, capaç d’atorgar tasques de responsabilitat a un socialista com Rafael Campalans o a un catalanista republicà com Rovira i Virgili, atenent la seva preparació i competència, fent-les passar al davant de la seva adscripció política concreta. Es tracta en tots els casos de noms de pes, inqüestionables, noms que tant es troben a faltar en la política catalana d’avui, més usuària del TikTok que de la biblioteca, del tuit que de l’enciclopèdia catalana, d’Instagram que de la lectura de biografies, memòries i assaigs dels principals referents catalans de les diferents ideologies democràtiques. 

Al Parlament i a la política en general es troben a faltar noms com Josep Benet, Max Cahner, Antoni Dalmau, Ignasi Riera, Joan Colomines, Raimon Obiols o Rafael Ribó, noms que, discrepàncies polítiques a banda, mai no et van fer envermellir de vergonya pel seu nivell cultural, ans al contrari. Una mirada al panorama actual, amb el menyspreu persistent cap a la generalització de la cultura, l’educació pública de qualitat i la promoció d’una informació veraç, fa estremir, i no pas de joia. Hi ha alguns polítics que alcen monuments quotidians a la ignorància, la incultura i el desconeixement, amb el que diuen i amb el que fan, sovint amb una ostentació no gens dissimulada, exhibint el seu analfabetisme amb absoluta arrogància. I polítics que es consideren aliens a la cultura catalana i a la llengua principal que la vehicula, tant com la cultura catalana els ho és a ells.

Més a prop de la frase enginyosa i del retuit accelerat que de la proposta profunda, seriosa i treballada, amb coneixement de causa, el primer deure cultural dels dirigents polítics d’avui hauria de ser tenir un coneixement bàsic, elemental, essencial, de la nostra història política, començant per la del darrer segle. Vull dir conèixer la vida i l’obra de Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Cambó, Prat de la Riba, J. Bofill i Mates,  A. Rovira i Virgili, M. Serra i Moret, R. Campalans, J. Comorera, A. Nin, J. Maurín, J. Arquer, Joan Montseny, Joan Peiró, M. Carrasco i Formiguera... Tots ells configuren el patrimoni de la nostra cultura política nacional, al costat dels referents valencians i balears que també cal conèixer.

La frivolitat analfabeta amb què va per la vida algun personatge fa esfereir i no ha de sorprendre que, en el seu moment, tota una institució com l’ajuntament barceloní fes una nota de premsa parlant del president Macià, “afusellat per Franco”. En un país seriós, això hauria provocat cessaments i dimissions immediates i petició pública de disculpes, però no pas en un on se cedeixen responsabilitats destacades a becaris amb l’únic mèrit de ser del partit o a la intel·ligència artificial. Més enllà de la buidor conceptual i la incultura manifesta del populisme, de dreta o d’esquerra, la cultura continua sent l’instrument essencial per combatre el feixisme i conèixer el passat, analitzar el present i preparar propostes útils per al futur. Menys TikTok, doncs, i més llibres, sobretot tenint en compte que la nostra llei de Biblioteques, ens reconeix un dret inhabitual en la legislació internacional: el dret a la lectura pública!