L'anunci que Junts i el PDECat estan explorant un possible acord per concórrer plegats a les eleccions municipals a Barcelona sota el lideratge de Xavier Trias ha suposat una acceleració en els preparatius dels postconvergents de cara a intentar recuperar l'alcaldia. La possible aliança té la seva lògica en termes de rèdit a les urnes si pensem que el PDECat conserva els drets electorals de Junts a Barcelona. Però té una lògica política molt més clara. 

Vivim ja en l'escenari postprocés. La situació política sorgida del procés sobiranista genera un seguit de situacions, encara ara, que són fruit de l'excepcionalitat que ha caracteritzat la Catalunya dels darrers anys. Amb tot, la realitat empeny cap a una certa normalització en tots els àmbits, que molt probablement s'anirà decantant si la crisi econòmica no entra en una fase molt més aguda. I sempre amb permís del que succeeixi en els centres neuràlgics de l'estat.

El suïcidi de les sigles de CiU és un dels fenòmens més trencadors que ha viscut la política d'aquest país. Es pot dir que la vella Convergència va perdre l'hegemonia política i fins i tot cultural el dia que va decidir sacrificar les sigles que l'havien dut al triomf tants anys. Un dels dirigents que es va oposar a aquest canvi de nom va ser precisament Xavier Trias, un polític de qui es pot dir, entre d'altres qualitats, que està fent coses "normals", que és el primer pas per recuperar algun sentit de les coses.

Realment, no hi ha cap motiu, drets electorals al marge, perquè Junts i el PDECat no vagin de la mà a unes eleccions. I encara menys si el seu cap de cartell és Xavier Trias, un home que pot encarnar els punts forts de CiU sense el pes dels seus escàndols. El fet que Junts no estigui en la marca electoral que es prepara no deixa de tenir la seva ironia, ja que l'alcaldable no pot ser més explícit en les seves declaracions quan apel·la a la "gent que sempre havia votat Convergència i Unió". Irònicament, contemplem com d'amagar CiU s'està passant a ocultar les sigles de Junts. 

Que el partit que presideix Laura Borràs no hagi tingut altra que recórrer al veterà Xavier Trias ja és de per si un missatge molt clar. Les ocurrències, els discursos forçats, tenen data de caducitat. Ja es veurà si explicitar sense complexos els colors convergents és el millor negoci en termes de resultats. En la dosificació d'ingredients, més que no pas en els girs endavant o endarrere, sol haver l'èxit en les formulacions polítiques. Però de moment, a Trias se li ha de reconèixer que ve acompanyat del que podríem anomenar el discret encant de la normalitat.