«Dare to believe» (1)

25 de gener de 2012
“Atreveix-te a creure”, amb tres paraules l'SNP (Scottish National Party) ha aconseguit un triomf d’autoritat clau en l’arrencada d’una campanya que es preveu intensa. L’Alex Salmond, primer ministre escocès, lidera un eslògan que és una actitud, que està entusiasmant milers d’escocesos; parla “de tu a tu” amb en Cameron, el primer ministre del Regne Unit, de la independència d’Escòcia; i això solament és així perquè en Cameron sap, que en Salmond, no li demana permís. L’Alex Salmond ha trencat el joc britànic al rebutjar qualsevol ingerència anglesa. “Atreveix-te a creure” poble escocès que els anglesos no decidiran per nosaltres, els hi diu.

I és, sobre aquest pols d’autoritat que, en Salmond, ha sobrepassat la dimensió del governant d’una part del regne britànic, un regne, que pel món, tots sabem, és un regne amb accent i ferro anglès; ha superat, doncs, un posicionament “de súbdit territorial”, aquí en diríem “autonomista”, al que, no ens enganyem, a priori i “legalment” els anglesos el reduirien a mera interlocució regional escocesa, si els deixés, però no ho fa. Amb aquest eslògan l’Alex Salmond proposa un canvi de paradigma: “Atreveix-te a creure que no som el que és escrit que podem ser sinó el que demostrem que volem ser”;  i els titulars i el control del discurs mediàtic no tenen més remei que enquadrar-se dins el camp de joc que en Salmond s’ha atrevit a dibuixar.

Els catalans, la majoria dels ciutadans de Catalunya, els que no parem de repetir als nostres governants precisament “atrevir-vos a creure” en el poble de Catalunya, ens sentim feliçment plagiats; en Mas, farà un any i escaig, declarava enmig del procés de la consulta sobre la independència que els catalans/es no estàvem prou madurs; pocs mesos després i, un cop 1.000.000 persones votàvem: “Sí ho estem!”, l'enquesta oficial del CEO també ho confirmava. A Catalunya tenim un moviment social que ha conformat una majoria independentista que li demana al seu president: “Atreveix-te a creure” en nosaltres!, a Escòcia hi tenen un president que li diu al seu poble “Atrevir-vos a creure” en vosaltres mateixos!. El Govern d’Escòcia lidera el procés que explica als escocesos els beneficis de la independència sense esperar que la gent li demani, ni esperar que sigui la gent qui li treballi el camí polític, com passa aquí; el lideratge polític real és el que canvia els escenaris per fer possible el que la gent d’aquell territori vol, en Salmond ho fa, en Mas no, i la crisi també és a Escòcia.

Pel què s’ha vist aquests dies d’anàlisi dels mitjans el que sembla difícil ara és que a la ciutadania Catalana li arribi una imatge clara del que defensa el SNP i què signifiquen termes com “Devo-max”. Massa vegades les veritats massa coratjoses passen per filtres massa autonomistes. “We do not have a monopoly for wisdom’ and as such we will listen to the people” (no tenim el monopoly de la saviesa’ és per això que escoltarem la gent”, va dir Salmond després de guanyar les eleccions 2011”. “Single Yes/No question –we have consistently said this is our preferente. Devo-Max is not our preferred option (…) We are unambiguous that we support independence for Scotland (…) we gave the other parties the option of proposing  Devo-Max option” (“Una única pregunta Sí/No és la nostra preferència i ho hem dit i repetit consistenment. Devo-Max no és la nostra opció (…) No som ambigus amb el fet que nosaltres donem suport a la Independència d’Escòcia (…) hem donat la possibilitat a altres partits a proposar la opció del Devo-Max”.

L'SNP no pot ser més clar, declaren que ells defensen una única pregunta amb sí/no en la papereta de votació, per tant, seria bo que els mitjans catalans transmetessin el que comunica el partit i deixessin d’afirmar que l'SNP defensa l’opció del Devo-Max, en tot cas la permetrà si la gent ho demana, molt diferent. I precisament per conèixer l’opinió de la ciutadania en qüestions concretes a l'entorn del referèndum, aquest  25 de gener l'SNP comença un procés consultiu d’opinions. Consultaran sobre diversos temes i és molt probable que preguntin la gent si estan d’acord amb una segona pregunta que inclogui “Devo-max” a la papereta de vot sobre la independència; potser també es consultarà si s’està d’acord en permetre votar als joves de 16 o si s’està d’acord en fer el referèndum en cap de setmana!

Per una altra banda, què és Devo-Max? És cert que a Escòcia també se li diu “fiscal autonomy” però ni la paraula autonomia, ni el contingut que significa, tenen res a veure ni amb el model de les autonomies a Espanya, com afirmava El País aquest passat diumenge, ni amb el pacte fiscal, amb punt i final, de CiU, que molts altres mitjans han pogut fet veure. “Devolution Max” (màxima devolució) significa ras i curt: independència menys en seguretat i relacions exteriors. That’s right. Independència fiscal, independència legislativa i de totes les polítiques que se’n deriven, menys les de seguretat i relacions exteriors que queden sota el paraigua britànic.

Sabent això, tenint en compte la independència política que la “fiscal autonomy” del “devo-max” dóna, i sabent que els nacionalistes britànics a Escòcia no es farien un harakiri massiu i que es declinarien a votar “pro” el canvi social que proposa el “Devo-max”, entendrem ara perquè en Cameron, va córrer per esborrar aquesta opció que sumada al “sí”, cada vegada més majoritari, donaria un nefast resultat del “no” unionista. És per això que va fer cridar a files als laboristes escocesos, tipus PSC, mitjançant el seus caps a Westminster, el PSOE de torn a Madrid per entendre’ns. La decisió de Westminster de fer una sola pregunta amb “sí/no” no correspon a la generositat democràtica, sinó al càlcul britànic de saber que negant aquesta tercera opció paren el cop d’una victòria ampla d’independència fiscal i legislativa.

Els anglesos llegeixen atònits les enquestes, i es pregunten si la seva magnanimitat passada amb el tema nacional escocès, quan una majoria nacionalista era impensable, ara se’ls gira en contra. Exemple de democràcia? No, joc polític nacionalista amb un “please” i un “sorry”, però poc més. No ens confonguem pas a l'inici de pel·lícula!