La darrera conversa que vaig tenir amb el professor Joan Solà, aquesta setmana ja ha fet quinze anys del seu traspàs, va ser el juliol del 2009 quan va venir al Parlament convidat en sessió plenària. Va començar la seva intervenció dient: “Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula. Avui els vinc a parlar precisament de la paraula. Vostès, senyors diputats, s’han de sentir orgullosos de treballar amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula”. I és que, oral i escrita, és l’eina del polític, la paraula. Joan Solà no se n'havia avingut, d’aquells que parlen i escriuen per ploma d’altri.
Deia que la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica. Entenent per salut política el marc estatal de referència, i és que quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat. “El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres, de llengües, esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyoses”.
La mala salut social de què parlava el professor Solà, la il·lustrava amb el fet que “hem guanyat les aules, però hem perdut el pati”. Avui, però, des d’aquesta referència d’ara fa setze anys, ja hem perdut aula, pati, casa i carrer. Superada la immersió, deia ell, els parlants no tenen consciència lingüística, la qual cosa en fa dubtosa la competència. Llavors, sempre segons aquest parlament reportat, és quan la mala salut filològica del català és també fàcil de percebre, perquè ens trobem amb una degradació alarmant de totes les seves estructures: fonètiques, sintàctiques, lèxiques o fraseològiques.
Som, deia, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, de segles llargs. ¿Es pot tolerar que una comunitat s’hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d’allò que parla? “Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal? Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre”.
De fet, pel que fa a la llei per a la normalitat d’ús de la llengua, Josep Murgades, en un escrit que porta per títol “Una llei d’aparador: la de normalització lingüística de Catalunya”, diu que cal simplement tenir la lucidesa i la valentia necessàries per convenir que només serà vàlida una llei de normalització que permeti el capgirament de l’actual procés de substitució lingüística; que assumeixi, en definitiva, el fet que normalitzar el català significa inevitablement desnormalitzar l’espanyol. I que ho compleixi i ho faci complir. Altrament, diu Murgades, i ho deia semblantment Solà, no hi ha més futur que el de la hispanització pura i simple a un termini més o menys llarg o curt. Però al costat de l’autoritat intel·lectual i acadèmica, en aquest nostre país ens falta molta valentia política.