La dimissió de Carlos Mazón s'estudiarà com l'exemple de compareixença que no s'ha de fer quan, en teoria, es volen assumir responsabilitats i argumentar una dimissió. Potser perquè en cap moment ha assumit responsabilitats de manera creïble i perquè en cap moment ha declinat el verb dimitir. Si l'agència EFE no hagués publicat, minuts abans que Mazón pugés al faristol, que deixava la presidència de la Generalitat valenciana, els primers compassos de la intervenció haurien pogut arribar a suggerir que continuava, a l'estil de Luis Rubiales o de Jordan Belfort, aquell broker que va inspirar la -magnífica- pel·lícula The Wolf of Wall Street. Allà, almenys, tot era molt més explícit.
El fins avui president valencià, amb una expressió compungida digna d'un mal actor o bé d'un nen que es vol espolsar les culpes d'una malifeta que tothom ha presenciat, ha estat irresponsable fins a l'últim moment. La compareixença només ha estat un inventari de queixes cap al govern espanyol -una manera com qualsevol altra de continuar enfangant el terreny de joc- i un exemple de com fer-se la víctima quan, sobre les seves espatlles, hi pesen 229 morts. Són culpa seva? No n'és l'autor material -és evident-, però hauria d'haver fet molt més. I, com que no se sap què estava fent quan hauria d'haver estat fent molt més, la seva continuïtat era inviable. No des d'avui: feia mesos que ho era.
Resulta increïble que el detonant de la dimissió hagi estat el clima crispat al funeral d'estat per l'aniversari de la dana. Si fins i tot el diari Abc, poc sospitós d'antisistema, publica enquestes que situen el rebuig a Mazón en el 75% de la ciutadania valenciana, ens hem de creure que uns crits -justificats- de familiars de víctimes hagin posat en marxa el relleu? Alberto Núñez Feijóo no va saber fins dimecres passat la magnitud de la tragèdia? Que Mazón marxi amb una apel·lació directa al PP i Vox per entendre's a l'hora triar el successor només anticipa problemes per al líder del PP. L'última vegada que van negociar al País Valencià, l'extrema dreta va triar un torero com a vicepresident.
Ja no és que Feijóo no hagi estat a l'altura a l'hora de calibrar el mal que ha causat Mazón, o que Sánchez hagi adobat el terreny de joc per treure rèdit de veure com el ja expresident valencià -i, per tant, el líder del PP- es rostia, sinó que al darrere de tot plegat hi ha una qüestió de nivell. Mazón, evidentment, no és Ximo Puig, però tampoc és Francisco Camps -que assaja una espècie de retorn després de ser absolt pels casos de corrupció- ni Eduardo Zaplana. Aquest últim, exponent de la turbocorrupció del PP valencià, almenys sabia mantenir les formes i entenia el funcionament del poder. Mazón només pot exhibir no haver estat a l'altura, perquè ni tenia ni té el nivell necessari.
L'encara president de la Generalitat valenciana, políticament prim i amb una percepció massa hedonista de les institucions -un dirigent ideal per animar festes majors, però catastròfic a l'hora de gestionar les desgràcies i els imprevistos, que és on es veu la talla de cadascú-, deu ser d'aquells que té el bíceps forçut com una de les emoticones de referència. D'aquell estil de polítics amics de les sobretaules llargues, que reparteixen abrazos fuertes en reservats, que quan troben algú fan servir la frase nos vemos y comemos. Com es pot aturar l'extrema dreta? Amb menys polítics com Mazón i una dreta civilitzada que apugi el nivell d'exigència. Encara que siguin incòmode.