Un Zapatero decadent ha tingut l'ocurrència de marcar el 20-N data de la mort del fundador de la Falange José Antonio i de Franco per despertar probablement el sentiment entre els demòcrates i votants d'esquerra que està en joc quelcom més que l'alternança. Après moi le déluge crec que va dir De Gaulle.Això és el mateix. El tsunami blau, però, no s'aturarà amb estratagemes simbòliques.

El PSOE caurà derrotat com mai i això no és atribuïble només a l'erosió de govern i a la crisi econòmica. Fa anys que ha perdut la batalla ideològica perquè no té un model de democràcia diferenciable de la del PP. Un Estat musculat, radial, jacobí, irresponsable, basat en cohesions simbòliques excloents de la diversitat interna. I còmplice destacat d'una transició que s'ha venut com a modèlica. I només ho ha estat pels franquistes que ni tan sols han estat inhabilitats ideològicament.

Això explica el fenomen únic a Europa d'una dreta majoritària amb les arrels posades en un dels règims feixistes més cruels, cap dels dirigents del qual ha rebut ni el pes d'un tribunal, l'exili o la inhabilitació moral, com ha passat des de Xile a Polònia passant, per Portugal, Grècia, i ja no diguem França, Alemanya o Itàlia. I ara, per més vergonya, com està passant a Tunísia i Egipte on als pocs mesos del canvi Ben Alí i Mubarak respondran davant dels tribunals. El 20-N ressuscitarà en la sociologia política l'Espanya intacta d'abans del 36, només –i no és poc- que sense armes i ancorada a l'Europa de les llibertats bàsiques.

La nissaga de Franco estarà representada per Rajoy president del partit postfranquista fill d'aquella Aliança Popular fundada per set ministres del dictador. La vessant esquerrana jacobina d'Azaña, Prieto o Largo Caballero en el seu successor Rubalcaba que només sap diferenciar-se de la dreta amb els eterns temes de laïcitat o d'alguns drets individuals, no de tots. I finalment com a tercer operador clau, la nissaga Cambó d'aquella Lliga que va passar d'un suport tebi a la Generalitat al boicot quan aquesta anava contra els seus interessos socials i al col·laboracionisme amb la dreta autoritària. Ara es diu Duran. És La dialèctica de sempre, i amb els perjudicats de sempre a Catalunya: les seves classes populars i la defensa d'una plena democràcia i la llibertat nacional. I encara hi ha qui pretén que no cal anar a les eleccions espanyoles. No serà que com en el refranyer popular alguna guineu diu que els raïms són verds quan no els pot haver?