Ens hem acostumat estúpidament a patir onades de la pesta de la Covid-19 com qui s'acostuma a escoltar per la ràdio els resultats de la quiniela. Fet i fet, hem integrat les dades del nombre de casos, del risc de rebrot, de la velocitat de transmissió, de la incidència per població, dels casos nous i de la pressió hospitalària a les UCI amb una naturalitat que fa feredat.

La nostra indiferència serà potser per cansament mental, tant col·lectiu com individual, però les onades són una realitat i no fan gens de gràcia. Tot plegat, li hem perdut aquella por cerval al bitxo que ens va mantenir paralitzats durant el confinament del passat mes de març i, en certa manera, hem oblidat que el virus continua contagiant-se i matant gent a cor què vols. Qui se'n recorda de quan desinfectàvem les compres acabats d'arribar de la botiga? De l'inútil simulacre de vida dels balcons?

No és fàcil. Ben mirat, la pandèmia ens sotmet, tothora, a un dilema gairebé irresoluble: vida -social i econòmica- o malaltia i mort. Les societats governades per partits ultraliberals que opten per un darwinisme social disfressat de democratisme ho han resolt amb la recepta del que es salve el que puga i amb el bombardeig de la propaganda més abjecta. Les governades per una socialdemocràcia difusa -totes les versions de la socialdemocràcia ho són- han jugat a prémer i afluixar a la ciutadania en funció de la seua percepció sobre l'esgotament econòmic i, també, de la fatiga del personal. I com siga, la Covid, amb una gestió política de Madrid i d'Estrasburg de les vacunacions nefasta, ací i ara, encara la tenim, fent estralls.

Fa no res al programa de Catalunya Ràdio de Laura Rosel, el coordinador d'hospitalització de la Covid de l'Hospital del Mar, Robert Güerri, ha afirmat que la quarta onada sembla inevitable i això quan encara no hem superat els efectes de la tercera i malgrat, també, que les condicions a l'hora d'afrontar-la siguen molt millors.

A desembre, recorda Güerri, la gent, malgrat els advertiments, no en va fer cas. Ara, durant aquests dies de vacances de primavera, ha passat el mateix i cal esperar, doncs, en conseqüència, els mateixos nefastos resultats.

Sens dubte obrir i permetre el moviment afavoreix els contagis en un context en què el ritme de vacunació de la població és, per ara, insuficient. Güerri, com qualsevol expert, reconeix que la relaxació és necessària però tant com la responsabilitat individual en l'adopció de mesures de prevenció.

Una responsabilitat que a ulls veients molts no es prenen seriosament. Només cal passejar-se per Barcelona qualsevol dia de la setmana abans de les deu de la nit per espais com el de l'Arc de Triomf o de la plaça Terenci Moix, al costat del carrer Tallers, per veure la multitud de joves que lluny d'adoptar cap mesura de prevenció s'agombolen com si la pandèmia fos una simple il·lusió. Només cal passejar-se per les amples avingudes de les ciutats i observar les terrasses plenes de gom a gom on les mesures de seguretat són del tot inexistents. Només cal veure com supermercats i altres espais dedicats a l'activitat comercial simplement han prescindit de les regles d'aforament i amb la distribució de dispensadors de gels i la difusió de missatges corporatius per la megafonia en tenen prou per a exorcitzar el mal. La pandèmia, encara que s'omplin les UCI, a poc a poc sembla que vaja mutant en una mena de reality show.

No anem bé. El metge, cirurgià i recercador, Salvador Macip, ha resumit la situació en un llibret tan instructiu molt necessari, Lliçons d'una pandèmia (Anagrama, 2021): "Juntament amb el confinament, la detecció dels casos positius (amb tests específics) i el seguiment dels seus contactes (el que s'anomena rastreig) són essencials per poder identificar els brots i aplicar les mesures de contenció, aïllament i confinament que siguin necessàries. Mentre no hi hagi un component farmacològic, aquestes són les tres úniques eines que tenim per controlar la pandèmia, a part de la col·laboració ciutadana. (...)".

I afegeix, "(...) Quan s'acaba la primera onada d'una pandèmia, i també el confinament inicial que implica, els problemes tornen a començar i les tres armes continuen sent essencials. (...) Les desescalades s'han d'aplicar amb molta prudència, de manera gradual i coordinada, d'acord amb les realitats de cada territori, i amb capacitat de detectar els rebrots. El millor és començar a desescalar quan els casos han arribat pràcticament a zero o estan en nivells molt baixos (...) perquè si relaxem les mesures quan encara hi ha un cert nombre de contagis, els rebrots seran immediats (...)".

La farmacopea i els avenços científics contra les pandèmies són ara com ara amb relació als que es tenien en el segle XIX, un miracle. Les mesures primàries, aïllament, distància social, prevenció, però, les mateixes.

La societat hauria de fer un pensament i escoltar més atentament els científics, les lliçons del passat. Estem davant d'un problema tan vell com la humanitat mateixa i en cap cas immersos en una realitat virtual dissenyada des d'una startup dedicada a l'enginyeria social o per una productora internacional de continguts per a l'entreteniment. Mascaretes, distància social, higiene de mans, confinament si cal... Tot això, o aquest malson s'allargarà tant que ens farà vulnerables per sempre més. Tal com va les coses, quarta onada segur... però, també cinquena, sisena... Prou.