Fins al final, el Govern espanyol ha volgut acontentar els partits catalans que li donen suport, ara ja potser més enllà de l’admissible, donades les notícies que ens arriben quasi a cada instant. Pel que fa a l’OPA llençada pel BBVA sobre el Banc de Sabadell, socialistes catalans, juntaires i republicans, amb diferent èmfasi i perspectiva, han fet front comú amb sindicats i empresariat del territori, tots ells menystenint el que els accionistes de l’entitat, no precisament de majoria catalana, tinguin a bé decidir. Una mica com està succeint en política, on els actuals dirigents no volen que l’electorat es pronunciï, perquè previsiblement no estaran d’acord amb el resultat. Entossudits a dir que accionistes i votants no tenen ni idea del convenient per als seus interessos, el menysteniment del sistema democràtic en què diuen creure, trasllada un missatge inquietant que pot ser aprofitat pels més partidaris de l’ordre.

L’operació de resistència de Pedro Sánchez en el tema de l’OPA ha arribat al punt d'obviar que la seva primera raó per oposar-s’hi, el greuge que la fusió/absorció pogués representar per a la lliure competència, ha estat tombat per la Comissió Nacional que dictamina sobre aquests extrems. En paral·lel ha estat desdit pels alts dirigents de l’OTAN després d’afirmar que havia arribat a un acord amb ells per mantenir la nostra despesa militar en el 2 % del PIB. No sé com sortirà d’aquesta, que imagino volia que fos una cortina de fum que no ha funcionat, però pel que fa a l’OPA, vist el parer contrari de la CNMC, s’ha decantat per esgrimir que són causes d’“interès general“ les que obliguen el Govern a posar unes draconianes condicions per autoritzar l’operació. Repassem-les.

Pel que fa a la condició que parla de la necessitat de conservar el personal de l’entitat sabadellenca, el cert és que la política de reducció de plantilles ha estat tret comú de totes les entitats en els últims anys, en la major part dels casos per alegria del personal que ha vist conclosa de forma més que favorable la seva activitat al banc i, en tot cas, a conseqüència del pes creixent de les noves tecnologies que els fan innecessaris en la major part de les posicions i tasques. En el mateix sentit, la condició de mantenir les oficines del Sabadell en molts casos pot anar en contra de la viabilitat econòmica del projecte, i va radicalment en contra de l’actitud presa per totes les entitats bancàries, on cada cop es veu menys gent (i de més edat) freqüentant-les físicament. 

Però si la IA està eliminant llocs de treballs i oficines físiques molt abans de l’OPA sense que ningú hagi dit ni mu, encara és pitjor el que està condicionant la concessió de crèdits: sabem que ja no és determinada per decisions humanes, que és l’algorisme el que decideix en un sentit o altre, per la qual cosa la tercera condició imposada, que és el manteniment del crèdit a la petita i mitjana empresa d’acord amb el que ha estat concedit abans de l’operació sols es podrà mantenir si no genera problemes de liquiditat o solvència.

Tot això és el que pot venir de la mà de la decisió del Consell de Ministres de què totes dues entitats es mantinguin separades i amb gestió diferenciada durant un cert temps, una obligació que ja veurem si resulta compatible amb el fet que la titularitat canviés de mans. De fet, fins i tot separades, les dues entitats poden necessitar reduir encara més plantilles i oficines, com ho han fet fins ara. Carlos Cuerpo posa així el seu prestigi a disposició de les necessitats de Pedro Sánchez, però no impedint una integració que intueixo que personalment no veuria tan fatídica i que com ha advertit Luis de Guindos, pot pagar el preu de perdre la solvència espanyola enfront de la inversió interna i internacional. Senzillament fent veure que ho impedeix, perquè amb un canvi en el consell d’administració del Banc de Sabadell totes les mesures ja no es podrien imposar sense anar contra la llei de societats de capital.

Si a l’anterior afegim l’absurd romanticisme de creure que el nom del banc fa la cosa, que la catalanitat ha estat el criteri per a la presa de les decisions que es prengueren entorn els dies de fúria del 2017, i que les entitats financeres poden prendre decisions motivades o degudes al factor emotiu, s’acaba de dibuixar un estrany panorama on fins i tot gent que es diu d’esquerres i del proletariat (ja sé que és un dir) es posa a defensar un banc com si fos “el nostre”. En fi, jo, en canvi, el que vull és que funcioni, que el factor humà controli la IA en última instància, que aposti per la seva funció originària (fa temps que no és la primera) i que sigui capaç de competir en un mercat financer que encara serà més complicat en els anys que han de venir.