Si consultem el diccionari de l’IEC per trobar-hi el significat de “transversalitat” no hi trobarem el mot. Formalment, doncs, en català aquesta paraula no existeix, malgrat que sigui d’ús habitual en la llengua oral i escrita, d’ençà d’una colla d’anys.  Així i tot, “transversalitat” va ser una de les paraules més sentides, dimarts de la setmana passada a l’Ateneu Barcelonès, en l’homenatge fet a Miquel Sellarès i Perelló, català nacional, nascut a Barcelona, fill d’alacantí i de mallorquina. Al diccionari, sí que hi surt, però, “transversal”, volent dir “Que va en una direcció que travessa una direcció donada”. En el cas de Sellarès i en el sentit que, actualment, hi donem, algú o alguna cosa és transversal quan té la voluntat d’horitzontalitat en el tracte, l’abast i la relació amb persones i maneres de pensar diverses. La presència dels presidents Pujol, Aragonès, Forcadell i Rull n’és un exemple, al costat dels consellers Campuzano, Capella, Elena, Forn, Gordó, Nadal i Tresserras.  

Fa més de 50 anys que conec Miquel Sellarès i el primer lloc on vam coincidir va ser a l’Assemblea de Catalunya (AC). El 1973 vam compartir detenció a Via Laietana i presó a la Model de Barcelona, amb motiu de la caiguda dels 113 membres de l’AC. Tot i ser sis anys més gran que jo, vam tenir en comú alguns referents personals que van influir-nos notablement en la nostra manera de veure el país i concebre l’acció pública. Em refereixo a Josep Benet, Max Cahner i Jordi Carbonell, personalitats que van simultaniejar el seu compromís polític amb el cultural i lingüístic, fent-ne un tot d’actitud cívica. En el seu cas, a més, la figura de Jordi Pujol, amb tots els seus acords i desacords intermitents, ha estat determinant a la seva vida.

Amb ell hem compartit, al llarg de la vida, alguns centres d’interès comuns que, en no ser generals, d’alguna manera ens singularitzen. La consciència nacional de Països Catalans n’és un. Es dona la circumstància que és l’únic català del Principat que conec que va ser membre del Partit Socialista de Mallorca (PSM). Jo en vaig tindre el carnet el 1984 i, de fet, va ser el primer, ja que ni al PSAN, per motius obvis, ni després a Nacionalistes d’Esquerra on també vam coincidir no hi havia carnets. Amb ell vaig participar en activitats del Club Ramon Muntaner o del grup Blanquerna a Mallorca i en diferents iniciatives promogudes per Cahner. També vam arribar a tenir múltiples contactes al País Basc, ell sobretot al PNB, però no només, com jo vaig tindre’ls a l’esquerra abertzale. I vam interessar-nos per l’estat d’Israel, sobretot pel seu procés fundacional, quan tenia el lideratge clarament d’orientació socialista i popular personificat en la figura de Ben Gurion de qui el Miquel tenia un petit bust al seu despatx.

Els valors que sempre he admirat de Miquel Sellarès són múltiples i diversos i, malauradament, poc habituals. El primer és la seva ambició nacional sense límits, sabent que cada petit pas fet no era mai el darrer sinó el primer, que no s’esgotava mai en ell mateix i que estava coherentment en línia amb l’horitzó final. També ha demostrat, al llarg de la seva vida, tan difícil els anys de la seva joventut, que no n’hi ha prou a tenir voluntat d’Estat si no es té també sentit d’Estat, aquest darrer tan inusual per aquests verals. Sellarès és un home de lleialtats personals, que no vol dir d’assentiments acrítics, sinó justament ben al contrari. I és la seva convicció que sense un mínim d’unitat nacional en aspectes essencials no arribarem mai enlloc. Això l’ha dut a cercar complicitats més enllà dels límits previsibles, amb compatriotes de totes les ideologies democràtiques. Aquesta ha estat i és la seva transversalitat pràctica.

A la presó Model, on un dia ens va tocar a ell, a Jordi Sabatés, llavors degà del col·legi d’Aparelladors, i a mi de netejar els vàters del pati on sortíem a estirar les cames els presos polítics, va ser allà, a la seva cel·la, on vaig sentir per primer cop l’expressió “policia democràtica catalana”, concepte que em semblava impossible. En converses amb ell vaig entendre que qualsevol estat necessita serveis d’intel·ligència, cossos de seguretat i forces de defensa, sotmesos al control democràtic. També nosaltres si, de debò, un dia pretenem tindre un estat propi. La ingenuïtat política, tan catalana, que ens fa banderers d’un pacifisme retòric, però de fet ben lluny de la desobediència nacional pacífica i activa, explica molts dels nostres fracassos, dubtes i indecisions a l’hora de la veritat, sobretot perquè semblem ignorar a qui ens enfrontem realment i què s’hi juga cadascú. 

A Nacionalistes d’Esquerra vam viure uns moments d’il·lusió i optimisme, sense adonar-nos que, el que llavors ja defensàvem, havia arribat força anys abans del que tocava: dones, gais, ecologistes... Vam aplegar el bo i millor de la cultura catalana, amb candidats d’arreu dels Països Catalans, però no vam ser capaços d’articular un projecte polític que fos percebut com a atractiu i útil per la majoria de la societat. Anys després va comprometre’s en la campanya Carod President, compromís del qual sempre li n’estaré agraït, i el 2003 va entrar amb mi al govern de la Generalitat com a secretari de Comunicació. Hi va assumir, com si fossin propis, errors i desencerts que no se li podien atribuir, però, amb un alt sentit de la responsabilitat, donà la cara pels seus subordinats i presentà la dimissió del seu càrrec. 

Honest i clar amb els seus còmplices i amics, Sellarès ho ha estat també amb els seus adversaris i enemics. Ha blasmat sense defallir la corrupció política, sobretot el que ell anomenà “sector dels negocis de CDC”, però també els incompetents que sovint ocupen càrrecs sense tindre la capacitat i preparació adequades per a fer-ho, així com els quintacolumnistes o col·laboracionistes, els catalans que, per interès particular, han posat i posen tota mena d’obstacles en el procés d’assoliment de més espais de sobirania en tots els àmbits. No s’ha mossegat la llengua, doncs, a l’hora d’assenyalar amb noms i cognoms aquelles persones l’actitud de les quals perjudicava el país, les seves institucions polítiques, la seva identitat cultural i lingüística i les seves aspiracions nacionals. Per això ha estat víctima de tota mena de campanyes de difamació, desqualificació i mentida contra la seva persona. 

És per tot això i més, per les hores viscudes i per les que encara han de venir, que Miquel Sellarès serà sempre un dels nostres i un veritable referent. Perquè ell és transparent en els seus objectius i valent en la seva defensa, com ha demostrat al llarg dels 79 anys que enguany farà, en tot moment, “incessantment”, que això vol dir l’adverbi llatí “indesinenter”, poema de Salvador Espriu musicat per Raimon. I camí de l’estat, com ell m’havia dit tantes vegades en moments difícils, en tot allò que calgui pel país, estaré sempre “a les teves ordres”, Mariscal.