A la moció de censura del PSOE de 2018 contra el govern del Partit Popular, motivada per la sentència del cas Gürtel, es defensava la necessitat de restaurar la confiança ciutadana a les institucions. El Partit Popular, vocacionalment corrupte, no tenia legitimitat per restaurar ni regenerar res. Com ara.
Sánchez i el PSOE han estat governant des de llavors amb diferents coalicions de l’espai polític a l’esquerra del PSOE: Unides Podem primer, Sumar després. Sánchez va prometre regeneració democràtica de la mà del denominat bloc d’investidura, una amalgama de formacions polítiques fonamentalment nacionals catalana, basca i gallega. El fet és que els governs Sánchez han estat l’única esperança dels partits nacionals catalans per tal de resoldre el problema de la repressió del Procés i justificar la pervivència dels lideratges del 2017 amb un nou cicle autonòmic del peix al cove, rebatejat ara com a ambició nacional. La qüestió, però, és que el conjunt del bloc d’investidura existeix i persisteix per la por a un govern de dreta amb el suport de l’extrema dreta.
Mentrestant, durant tot aquest temps ERC i Junts han estat escenificant amb molta insistència i encara més acritud que les seves diferències són tan grans que enlloc poden compartir una agenda nacional de mínims (aquesta ha estat la tònica especialment a Madrid). I tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE ha invertit aquests sis anys a empetitir-se fins a caure per aquell pendent en què tot és retòrica i res és força. Fa deu anys eren una alternativa. Ara no. Com a molt són la facció perifèrica a l’esquerra del PSOE, amb voluntat de sostenir-lo.
Estem a la fase final d'un procés polític que el 2018 prometia regeneració democràtica contra la corrupció i va haver d’obrir la carpeta catalana per la necessitat dels vots, no per un principi de voluntat. Es tanca el cercle constatant que la corrupció és sistèmica. Tot plegat fou una oportunitat, però ara no hi ha la força per completar la feina.
En un moment o altre la dreta decimonònica espanyola governarà i a nosaltres, els sobiranistes de diferents espais polítics, ens agafarà sense preparació per resistir un període reaccionari. Perquè entre el bloc sobiranista català només hi ha que desconfiança i una gran incapacitat de regeneració política interna. Els principals lideratges del 2017 perduren esllanguits, bloquegen la necessària renovació d’actius polítics i, ara ja és del tot evident, no tenen res a oferir que no sigui salvar la seva situació legal.
L'estrèpit causat per la corrupció dels lloctinents de Sánchez ha generat reaccions fantasioses com ara que és el moment de pressionar fort el govern espanyol per avançar en l'agenda catalana. Això no passarà. O passarà com en el traspàs de Rodalies, seran simulacres de concessions: un exercici retòric sobre governança que oculta el fet que no governaràs una competència. Com clarament explicava l'Eduard Voltas aquí mateix, un govern afeblit no està en condicions d’abordar la part més substancial i políticament costosa de l'agenda catalana.
Amb tot, ara és necessari restablir els ponts que connecten el conjunt del sobiranisme català democràtic per tal de coordinar una posició comuna de defensa de la nació, les nostres institucions i les nostres competències de govern que es veuran en risc, i refer el moviment d'alliberament nacional com a base de mobilització social i política.
És necessari organitzar un espai de confluència, una mena de Coordinadora Nacional Catalana, de caràcter ampli i que representi el conjunt de la nació, que englobi els partits i el conjunt de les entitats i les organitzacions que conformen la societat civil catalana favorable a la sobirania; que contribueixi decisivament a definir l’agenda nacional comuna per tal que les forces polítiques acordin seguir-la en l’activitat parlamentària i en els governs. Aquesta agenda nacional comuna ha de comportar unitat en objectius de defensa del país i de sobirania, en cap altra qüestió que pugui marcar la discussió política democràtica. Ens convé generositat entre sobiranistes, ens calen noves cares i una actitud militant que ens permeti avançar malgrat tenir-ho altra vegada tot en contra.