Sovint es presenta l’economia com una ciència social objectiva, allunyada d’ideologies i plena de receptes que garanteixen el creixement econòmic i benestar global ignorant qüestions com les relacions de poder, el colonialisme, consideracions morals o el racisme. Les recomanacions i prediccions econòmiques serveixen a tots els països, ens diuen, i es poden aplicar per igual a totes les regions del món ignorant l’ordre mundial establert pel capitalisme. Sovint, com que es percep l’economia com una ciència social basada en equacions matemàtiques objectives, es creu que aquesta no té res a dir sobre qüestions com el genocidi de Palestina o els resultats del colonialisme. Això, però, no és veritat. L’economia mainstream, aquella que s’ensenya a les facultats i els models que utilitzen governs i organitzacions internacionals com el Banc Mundial, té una forta base ideològica que sosté el sistema capitalista i l’imperialisme actual i avui explicarem com és això.

Primer de tot, l’economia que s’ensenya a les facultats i que després s’aplica arreu té un fort component ideològic que promociona el capitalisme i només accepta crítiques menors. En els anys 70, dins de les facultats d’economia convivien diverses escoles de pensament econòmic; els i les austríaques compartien passadís amb els i les marxistes. Però durant la guerra freda, els Estats Units i, de retruc, els països de l’Europa occidental, van decidir expulsar els pensaments propers al marxisme de les facultats d’economia per promocionar l’economia capitalista entre els i les estudiants i consolidar el seu missatge anti-URSS i anticomunista. D’aquesta manera, es va diluir la diversitat de pensament en les facultats d’economia fins al punt que avui en dia no s’estudien autors, ni autores de fet, ni models que no siguin dins del marc capitalista. 

Segon, les ciències econòmiques tenen un fort lligam amb l’imperialisme. Quan en economia es parla del creixement econòmic a llarg termini experimentat per Occident, es fa referència a un creixement endogen. Això justifica que el creixement és només resultat d’elements propis de l’economia d’un país, com són el progrés tecnològic, la productivitat, el treball dur i altres elements que es consideren racionals. La recepta llavors diu que si s’exporten les mateixes institucions, enteses com a drets de propietat, normes, etc., a altres països, aquests creixeran de la mateixa forma. El problema és que aquesta recepta de creixement ignora la història colonialista de molts països occidentals i com se’n van beneficiar. A més, assumeix que aquestes institucions, que molts cops no es respecten ni en els propis països occidentals, són l’única manera d’assolir creixement econòmic i benestar, ignorant altres sistemes d’organització de l’economia.

Aquesta visió eurocentrista i imperialista es manifesta clarament en el comportament colonialista d’Israel amb Palestina i l’anàlisi que fan els dirigents occidentals del genocidi de Gaza. Com s’explica en aquest article, el projecte Zionista no va néixer únicament com a resposta a l’antisemitisme dels nazis sinó també com una mostra més dels intents imperialistes de les potències occidentals d’imposar la seva hegemonia cultural i econòmica més enllà de les seves fronteres. L’ocupació israeliana del territori palestí no és només una disputa per la terra, sinó una lluita entre les potències imperialistes que volen imposar el seu sistema econòmic davant la resistència dels imperialitzats. Queda clar que és una lluita imperialista pels continus intents d’Israel d’ocupar altres territoris veïns, com el sud del Líban, el qual va ocupar durant 18 anys, o els Alts del Golan a Síria.  I tot això és legitimat per la teoria econòmica que ens diu que la recepta de l’èxit la tenen els països occidentals i el que fan la resta, sobretot els països del Sud Global, és irracional, ineficient i poc evolucionat.

A més, els i les economistes s’haurien de qüestionar què suposa perpetuar el genocidi i la guerra d’Israel contra altres països àrabs i per què cap país occidental s’hi ha oposat fermament. En les últimes dècades, els països occidentals han dut a terme un procés de desindustrialització, el seu teixit industrial s’ha traslladat a països on la mà d’obra és més barata i les regulacions laborals sovint més laxes. I una de les poques indústries que han mantingut ha estat la de les armes. Cada cop que els EUA decideixen augmentar el subministrament militar a Israel, les empreses d’armes estatunidenques i els seus accionistes, sovint congressistes, es freguen les mans. Els EUA exporten el 40% del total d’armes a nivell global. En la recent reunió de l’OTAN, tots els països excepte Espanya s’han compromès a augmentar la seva despesa militar fins al 5% del seu PIB. França i Alemanya es troben entre els 5 països que més exporten armes, juntament amb Rússia i la Xina. El negoci està fet. I la teoria neoclàssica dona suport, perquè, segons ella, quan les empreses maximitzen els seus beneficis, el benestar dels països del Nord augmenta.

Ensenyar una única escola de pensament econòmic sense consideracions morals, sense analitzar les relacions de poder i les implicacions de l’imperialisme ens porta a una situació absurda on els models ens dirien que l’ocupació de Palestina, el genocidi de Gaza i el bombardeig dels països veïns són beneficiosos per Israel perquè contribueixen al seu creixement econòmic, i, per tant, són un equilibri a mantenir. Els i les economistes tenim l’obligació moral de ser crítics i crítiques amb la nostra disciplina i reconèixer les implicacions dels nostres resultats en la societat actual.