Mai no em va interessar gaire Dawson's Creek, però recordo haver vist de passada algun capítol a La 2. Sé que es va emetre també a Canal+ i al K3, i que a poc a poc es va anar guanyant els galons d'una sèrie de culte, referent generacional i fàbrica de nostàlgies. El seu protagonista, Dawson Leery, era un xaval de Massachusetts que somiava convertir-se en el nou Steven Spielberg i que creia a cegues en l'amor veritable. El típic viacrucis existencial de l'adolescència.
Lee el artículo de opinión de Jonathan Martínez en catalán, aquí
La sèrie ha recuperat la vigència perquè l'actor que interpretava Dawson, James Van Der Beek, ha mort als 48 anys a causa d'un càncer colorectal que el van detectar fa dos anys i mig. La notícia ha donat peu a parlar a la plaça pública sobre els pacients oncològics, la sínia emocional de la malaltia, els dubtes inevitables, el coratge necessari i la consciència de la mortalitat, qüestions que el mateix Van Der Beek va esmentar a les seves xarxes socials abans de morir.
Al debat públic, però, han aparegut també alguns assumptes més prosaics. Fa uns meso, vam saber que l'actor estava subhastant les seves pertinences per poder afrontar el tractament mèdic. Un comprador va pagar 26.628 dòlars pel collaret que Dawson regala a Joey abans del ball de graduació. El jersei blanc del protagonista es va lliurar per una suma de 2.663 dòlars. Una camisa de franel·la que apareix a la sèrie va valer 2.396 dòlars.
Davant els missatges de llàstima i commiseració, algunes veus interpel·len els custodis de la privatització sanitària. Si un actor de coneguda trajectòria i prestigi ha de vendre la seva vida a trossos per afrontar un tumor, què creus que passarà amb tu, pobret amb ínfules neoliberals, quan la sanitat pública caigui a trossos i tu caiguis malalt? Quina mena d'assegurança privada creus que et salvarà quan surti més barat deixar-te morir que guarir-te?
Ahir vam saber que Isabel Díaz Ayuso concedirà la Medalla Internacional de la Comunitat de Madrid als Estats Units per ser “el principal far del món lliure”. Per comprendre el tarannà del premi, només cal recordar que el darrer condecorat va ser Javier Milei, referent argentí de Vox i Aliança Catalana, que va guanyar les eleccions amb la promesa d'estrangular el sistema públic de salut. El seu model immediat és els EUA, un país subdesenvolupat incapaç de garantir als ciutadans el més elemental dret a la vida.
Es poden dir moltes coses de les extremes dretes. Per exemple, que són arrogants amb el feble i servils amb el poderós. Que es vesteixen de paisà popular, però treballen al dictat dels grans capitals. En realitat, sota la disfressa xenòfoba i securitària, s'amaga el fanatisme del lliure mercat, el segrest del públic i el robatori a mà armada de les institucions socials. Hi ha polítiques que maten. I hi ha partits amb vocació de secta templera que ens empenyen al suïcidi col·lectiu.