Llegeixo amb sorpresa que d'ençà d'aquest hivern s'han vist exemplars de cabirol (Capreolus capreolus) a la plana: a Bell-lloc, Bellvís, Térmens, Vilanova de la Barca o Alcoletge, a les portes de la ciutat de Lleida. Pagesos i caçadors han certificat la notícia i han alertat del risc que alguns cultius se'n puguin veure perjudicats, atès que s'alimenten de fulles d'arbustos, brots, baies i algunes herbes.De moment, però, la notícia segueix en el terreny de la curiositat.

El cabirol, reintroduït a casa nostra als anys 90 per fomentar-ne la seva cacera, té presència pràcticament arreu de Catalunya, però fins ara es movia exclusivament en zones boscoses. És un animal tímid i que habitualment es mou en un territori molt reduït, per la qual cosa es fa difícil de veure. Fa un parell de primaveres vaig tenir ocasió de fotografiar-ne un exemplar al camí que baixa del Pla de l'Ermita fins a Taüll. És un animal al qual li tinc simpatia, potser per la seva timidesa i perquè corre a grans salts, amb una gràcia especial.

Amb les guineus (Vulpes vulpes) em passa una cosa semblant. Tot i la fama de robagallines, em tenen fascinat. Segurament perquè quan anava als escolapis de Balaguer, el pare Comadran en tenia una de domesticada en una caseta del camp d'esports i ens l'ensenyava quan anàvem a fer gimnàstica. D'això en fa pràcticament quaranta anys, però curiosament fa quinze dies en vaig veure una molt a prop de Verdú, a tocar del Segarra-Garrigues. No la vaig poder fotografiar perquè no duia la càmera i amb el mòbil no hi vaig ser a temps. Les guineus s'alimenten de rosegadors i de conills —una de les plagues d'aquestes terres els últims temps— i també de llagostes, fruits i baies.

Res a veure amb els senglars (Sus scrofa) —una altra de les plagues actuals— que em resulten antipàtics i no sé dir massa bé per quin motiu. És una mena de mania atàvica, que vaig poder refermar fa uns anys amb la irrupció nocturna d'una família de cinc exemplars creuant la carretera N-230 i que em va obligar a fer una frenada abrupta tot just abans d'arribar al Pont de Suert. En fi, que ni els còmics de l'Astèrix ni el porcell que il·lustra la coberta del darrer llibre de Francesc Serés (La pell de la frontera) —la lectura del qual, per cert, us recomano vivament—, no han aconseguit generar-me simpatia per aquests animalots omnívors de pèl gruixut.

I, parlant de bèsties i de llibres, una recomanació final. Quan tingueu una estoneta llegiu el Llibre de les Bèsties, la faula de Ramon Llull sobre el poder protagonitzada per una guineu —on també hi surten un cabirol i un senglar, entre molts altres animals—, inclosa dins el Llibre de Meravelles i que va ser adaptada al teatre per Comediants en l'espectacle Bestiari.