Si reactiven els atacs del programa Pegasus, estarem al cas de quins llibres es recomanen i compren els presidents de la Generalitat, i els seus contactes, en aquesta taca d’oli coneguda com a Catalangate. L’escàndol dels escàndols en les democràcies occidentals. El cas més gran d’espionatge massiu que hi hagi hagut mai al món i del que es tingui coneixement "ha passat prop de casa nostra i ho duen totes els diaris", com diria Eugène Ionesco a La cantant calba.

Ha passat a Catalunya. I esmento un dels autors surrealistes perquè tot plegat ho és. El problema català s’ha sofisticat fins a límits insospitats. Els espies entren dins de casa i ho remenen tot sense deixar rastre, aquest és l’objectiu. Però hi ha hagut rastre i hi ha hagut un cost. El vicepresident Puigneró donava una primera xifra de 20 milions d’euros, que es pot multiplicar fins ves a saber perquè ara es diu que els espiats entre el 2017 i 2020 van ser 65 persones, però la metodologia de cerca també té les seves limitacions.

Al Parlament Europeu demanen als seus eurodiputats que sotmetin els seus mòbils a control i al Congrés dels Diputats diuen que qui vulgui que passi pel departament de tecnologies de la informació. A Madrid deurà ser el màxim que faran, a Brussel·les ja han activat una comissió. A Madrid se'n renten les mans, a Brussel·les volen examinar-les.

Els ministres de Pedro Sánchez neguen que el seu govern espiï ningú, i en tot cas que ho faci fora de la llei, i aquí ve el joc. A partir del moment que l’activitat del CNI és secreta, de quina manera es pot saber que ha fet servir Pegasus? Si la comissió de secrets no es reuneix perquè els independentistes no puguin saber quins són els secrets de l’Estat que puguin passar per desmuntar les seves intencions.

Els responsables de l’examen de la infecció dels mòbils, The Citizen Lab, apunten que la seva intuïció és que això només pot haver interessat als serveis secrets espanyols. L’empresa israeliana que elabora Pegasus només ho ven a governs, i perquè puguin lluitar contra el terrorisme. Però tot això ja fa massa temps que ho sabem i que ho tenim escrit des que vam saber el cas de Roger Torrent. El tema és saber, a banda de l'ofensiva judicial i del plec de querelles anunciades, és quin efecte polític té l'escàndol. I el pot tenir en tres àmbits: el del 52%, a Madrid, i al món.

El neguit del Washington Post que en fa editorial, o de la revista The New Yorker, no és tant per Catalunya, i pel problema dels catalans, sinó per l’efecte en la democràcia mundial, i demanen que es reguli l’ús del ciberespionatge. De quina manera es perd la confiança en la ciutadania? Doncs també d'aquesta manera, quan l'Estat t'espia, quan tot ho tracta com si fos terrorisme. Quan es banalitzen conceptes com populisme, feixisme o terrorisme, com diria Ignacio Sánchez Cuenca, es fa mal a la democràcia.

En política espanyola no esperem ni dimissions, ni cap investigació, que aquí no s’ha espiat al rei, ni als polítics espanyols com va fer el CESID el 95, amb l’adeu a Narcís Serra i a Julián Garcia Varga, ministre de Defensa. Si els espiats fossin del PSOE o del PP segur que la Fiscalia s’ho miraria d’una altra manera. Però la legislatura està resolta amb una pròrroga de pressupostos. Els diputats d’ERC a Madrid poden deixar de donar suport a certes lleis, i el Govern pot congelar les seves relacions i fer plegar la taula de diàleg, que s’acosten les municipals i val més que cadascú reforci el seu perfil.

I a Catalunya els partits i associacions independentistes hi poden seguir donant més voltes, a si s’han d’unir abans o després de marcar un objectiu, si han d’eixamplar la base o l’esquerda, que facin el que facin estaran monitorats. Pegasus té ales, i tant com se'n va pot tornar. El Catalangate, doncs, pot ser joc de poques taules, i d’aquí a uns dies parlarem més de Catalangame que d’altra cosa. El joc, sigui d’hivern o sigui d’estiu, sempre és viu.