Escrivia dilluns passat en Salvador Cot que a Espanya “la bombolla futbolística ja està punxada” i bona raó que tenia, com gairebé sempre que escriu. Tot llegint, em va assaltar el dubte: quina serà aleshores la primera de les conseqüències dels nostre veïns? Atès que estem -malgrat la crisi- en un estat on els milions d’euros naveguen encara com peix a l’aigua entre Bàrcenas, Florentino, Aznar, Millet o Método 3... esdevé impossible fer cap predicció mínimament certa. Per tant, les conseqüències no només no les pot saber ningú sinó que són imprevisibles.

Explicava Gregorio Moran, també fa uns dies, que “quan una societat pensa que el futbol -una indústria més corrupta que les preferents- és el que constitueix les satisfaccions patriòtiques més grans, això és que ens estem endinsant en temps molt foscos”. Per això probablement, i després d’un concert català on encara hem d’anar a escoltar en Llach ja retirat, no estem doncs tan lluny dels anys 60 quan, en un franquisme ja decadent, a futbol hi jugaven Kubala i Di Stefano.

Aquells anys cinquanta i seixanta el Barça va haver de renunciar a gaudir de reunir els dos grans futbolistes del moment. Entre el victimisme i els errors d’aquí, i un Estat poderós allà, l’argentí va acabar a les files de l’equip de la capital i incrementant exponencialment els seus títols internacionals.

Ara almenys això ha canviat. Un holandès genial va posar, i només quatre dies, al Barça al nivell històric que li pertocava. I ara, aquest any vinent, potser podrem veure que n’hauria estat del realíssim Madrid si Di Stefano hagués jugat aquí. Perquè l’any vinent una davantera amb Messi a la dreta i Neymar a l’esquerra –o a l’inrevés tan se val- pot encara fer més gran aquest espectacle del Camp Nou que va néixer amb el grandíssim Johan Cruyff.