La qüestió de les identitats personals és enormement complicada en un món tan comunicat com el dels nostres dies, amb realitats interconnectades que se sobreposen, en un paisatge de cohabitació plurilingüe i quan es creen comunitats virtuals a Internet, lluny de les coordenades d’espai i temps, que activen també el sentiment de pertinença. En aquest context, plantejar el debat identitari com a quelcom mecànic, estàtic, fix, és un error gravíssim. Perquè, més que mai, ens trobem davant un univers d’identitats complexes, simultànies i, generalment, dinàmiques, en evolució permanent.

Cada vegada més, tots som i ens sentim més d’una cosa simultàniament, sense traumes, ni problemes, ni complexos: catalans, mediterranis i europeus; més catalans que espanyols, o bé tant una cosa com l’altra, o potser més espanyols que catalans; marroquins, força catalans i una mica espanyols; senegalesos, catalans i no gens espanyols; argentins, força catalans i un xic o gens espanyols, etc., sense que, en cap cas, es tracti d’identitats concèntriques, de manera que una, doncs, n’hagi d’incloure  necessàriament una altra, en situació de subordinació. Cadascú de nosaltres té el seu propi univers de referències socioculturals, emocionals, sentimentals, molts aspectes del qual són compartits també amb altres persones d’identitats no coincidents o allunyades de la nostra.

En un context de construcció nacional com és el nostre cas, cal ser molt curosos en la gestió de la diversitat d’identitats i de llengües, de manera que ningú no se senti exclòs, expulsat o al marge de la nova nació catalana que estem construint. Cal evitar, per damunt de tot, que pugui haver-hi qui cregui que, tal i com és i se sent, amb la seva identitat i la seva llengua originàries, no hi ha lloc per a ell entre nosaltres, que no cap en el nou estat que volem fer. La identitat, també, i potser sobretot, la identitat nacional, té molt d’emocional i per això tothom ha de trobar facilitats per a sentir-se part, amb comoditat, de la nació catalana, sense ferides innecessàries ni sospites sense sentit. Perquè només ens en sortirem des de la unitat civil del poble català. Anem on anem, hi arribarem tan sols si hi anem junts, si junts recorrem el mateix camí compartit.

Si el projecte nacional català té alguna cosa d’atractiva, contràriament a altres realitats nacionals veïnes és, justament, el seu caràcter dinàmic, viu i inclusiu, que compta amb la participació de la gent i que és obert a les persones que, dia rere dia, el fan possible. Parlo d’homes i dones que coincideixen amb d’altres en el fet que, venint de llocs ben diferents, tenen en comú que han decidit ser “també” catalans i que, per aquest motiu, s’identifiquen amb aquest país. Potser no tots comparteixen la identitat –aspiració segurament impossible en un indret on, diàriament, es parlen fins a 280 llengües a les llars del país-, però sí que tenen en comú la mateixa identificació. Tots, vinguin d’on vinguin, parlin el que parlin, es diguin com es diguin, s’identifiquen amb uns paisatges, uns carrers, una gent, uns costums, una cuina, unes músiques, unes olors, unes emocions, uns interessos, uns referents, amb tot el qual acaben, finalment, familiaritzant-se.

La nació sobirana que volem no la construirem al damunt d’una identitat única i immutable, sinó sobre el fonament més sòlid d’una mateixa identificació compartida. A hores d’ara, encara hi ha gent a qui no ha arribat la bona nova d’un projecte de benestar, llibertat i qualitat de vida material, cultural i democràtica com el que volem fer. Hi ha indrets on, sigui per desconèixer-ne la llengua, per seguir tan sols mitjans de comunicació de fora o viure en espais urbanístics i socioculturals tancats, al marge de la majoria que sovint ens sembla l’únic país existent, no se senten concernits i, potser, sí amenaçats, desinformats o intoxicats per l’onada sobiranista ambiental.

Per això, caldria no desaprofitar més el temps i engegar una campanya potent, en tantes llengües com calgui, començant pel castellà, perquè tothom sàpiga que la sobirania i el benestar també és cosa seva, perquè és la sobirania i el benestar seu i dels seus fills. O formen part del projecte nacional o, situats al marge, seran utilitzats per estar-hi directament en contra. I això no ens ho podem permetre. Els volem dins, que deixin de sentir-se gent de fora per a passar a ser gent de dintre. Com nosaltres, perquè ja són dels nostres i formen part integrant, doncs, del “nosaltres” català. El “nosaltres” que inclou els catalans de tota la vida i que incorpora tots els que han decidit començar tota la seva vida com a catalans.