La cara del rei Felip VI aquest divendres al matí, durant la promesa del càrrec de Pedro Sánchez com a president del govern d'Espanya, era tot un poema. Si no ho heu vist, recupereu-ho, perquè és absolutament indicatiu de com d'indigesta està sent la investidura del líder socialista per a bona part de l'establishment de l'Estat. Celles arrufades, llavis premuts, rictus seriós. Res a veure amb el posat afable del monarca en les jures de Rajoy i fins i tot, del mateix Sánchez el 2018, després de la moció de censura. Amb el col·lega Guillem Fabo hem fet l'exercici de comparar les seqüències i la veritat és que clama al cel.

El secretari general dels socialistes està escrivint un nou capítol del seu Manual de Resistència. Era febrer de 2019 quan aquell llibre va veure la llum. Allà hi recull tot el procés que va dur-lo a vèncer, contra tots els elements, les primàries del seu partit. Una èpica que quedarà en anècdota amb tot el que li ve. D'ara endavant, Sánchez tastarà en primera persona l'asfíxia dels poders de l'Estat. Una asfíxia que ara fa sis anys el PSOE va col·laborar a practicar a l'independentisme. Això si és que compleix allò subscrit amb ERC i amb Junts, és clar. Però és que si no ho fa, el manual de resistència caurà com un castell de cartes. I, per si no fos prou, Podemos ja l'avisa que no els doni per descomptats, que si queden fora del Consell de Ministres, els seus vots se'ls cobraran, com els independentistes. 

La capacitat camaleònica de Sánchez per adaptar-se a l'entorn i sobreviure se sustenta en un pilar fonamental que ell mateix ha verbalitzat durant el discurs d'investidura. Fer de la necessitat virtut. Aquesta és la manera fina de dir-ho. N'hi ha una altra, que és fer de Grouxo Marx, amb allò de si no li agraden els meus principis en tinc uns altres. Una de les figures més implicades en la negociació amb l'independentisme i la redacció de la llei d'amnistia, Jaume Asens, ha afirmat públicament en més d'una entrevista que si el PSOE s'ha avingut a impulsar aquesta mesura no és per convicció, sinó per oportunisme. I aquest canvi del negre -de renegar dia sí dia també de l'amnistia- al blanc és el que alimenta la lògica desconfiança independentista.

Per primera vegada en molts anys, Junts ha assumit que si vol seguir sent actor protagonista, no pot aïllar-se del tauler. Si no, que li diguin a la CUP, que des que va decidir quedar-se a l'oposició i desentendre's de la governabilitat a Catalunya, no ha fet més que anar-se empetitint. Perquè l'essència de la política és que els representants de la ciutadania siguin útils per al poble. Perquè, circumstancialment, erigir-se en els grans defensors del purisme més absolut pot resultar atractiu. Però el bloqueig sistemàtic és una posició molt difícil de sostenir. I poc seductora.

És veritat que arremangar-se i baixar al fang a negociar vol dir embrutar-se. Però és que si de camí a Ítaca la roda se't punxa, no hi ha més remei que sortir del cotxe i tacar-te les mans per canviar-la. O això, o esperar que sigui un altre qui vingui a canviar el pneumàtic. En aquest cas, però, si la reparació no et convenç o triga més del que esperaves, no tindràs dret a queixar-te.

Després de molts de temps contemplant com ERC s'empastifava, Junts ha sortit a arreglar la punxada. Probablement, això els passi també factura a les urnes. I mentrestant, els socialistes aniran fent via. Però ja ho deia la CUP, oi? Anaven lents, perquè anaven lluny.