“Si la llibertat significa alguna cosa, serà, sobretot, el dret a dir a la gent allò que no vol sentir.”

                   (George Orwell)


En el frontispici del procés hi ha esculpida en lletres daurades tres paraules èpiques: unilateralitat, desobediència i república. L’altra, la del mambo, encara no hi és, però, en realitat, és l’única que hi hauria de ser, ja que la furgoneta ha caigut tan avall que ja ni s’albira. 

De cap de les tres, o de les quatre, tenint en compte el que ha passat, és millor no dir-ne res.

Ara, com tothom pot veure, si és que hi ha la voluntat de fer-ho, els artesans del procés estan construint un altre frontispici amb una de nova i dos sintagmes: bilateralitat, negociar la independència i fer república.

Serà un altre fracàs i, si com es vol, es pretén que hi intervingui la Unió Europea, serà un fracàs per partida doble. No hi haurà mediació. A més, amb les últimes declaracions del president Puigdemont a La Vanguardia en què es mostra partidari de preguntar als catalans si volem continuar a la Unió Europea, la mediació no és ja que sigui difícil, sinó que és impossible. Pobres Marta Pascal i David Bonvehí i pobre PDECat! 

Més sobre la mediació. Que jo sàpiga, ningú es posa davant el mirall i crida el seu company o companya perquè faci de mitjancer entre ell i la imatge que reflecteix l’espill. I és que Espanya no vol mediadors, sobretot internacionals, perquè considera que seria com l’exemple de l’home que es posa davant el mirall. Per cert, el govern espanyol mai et dirà “ets nostre o Espanya ets tu”, sinó que ens dirà “Espanya no pot estar sota la tutela d’un tercer o alguna cosa semblant”.

Així és que el personal ja compra, sense la més mínima reflexió, el nou desideràtum processista: bilateralitat i negociar la independència. Tant és així que, avui, Isaac Newton, tindria serioses dificultats per aconseguir que la seva llei de la gravitació universal fos acceptada a Catalunya, i això que, de pomes, aquí en tenim moltes.

Crec, sincerament, que hem de fer mans i mànigues per evitar la immolació dels nostres electes. El martirologi no ens portarà en lloc; ben al contrari, ens menarà a la consolidació de la divisió que ja existeix a Catalunya: el somni humit del nacionalisme espanyol. En aquests moments, una vegada la República ha quedat “vençuda i desarmada”, ja sabem quins son els seus objectius més cobejats: l’escola catalana, els Mossos i els mitjans de comunicació de de la Generalitat. Estan convençuts que, si aconsegueixen entrar-hi a fons, Catalunya haurà deixat de ser un problema per passar a ser una comunitat autònoma més.

Si aconsegueixen els seus objectius, s’haurà arrasat tant Catalunya que ni serem capaços de tornar a sortir al carrer amb el crit unànime de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.”

L’error garrafal de no haver acceptat els resultats del 27-S de 2015 i la proclamació de la .Rrepública el 27 d’octubre no ens ha portat a la pre-independència, sinó a la pre-autonomia. Això és el que hi ha per molt que no vulguem acceptar-ho.

En una bona part, els ideòlegs del procés han menyspreat tot allò que els indicava que la via unilateral era suïcida. Us en posaré un exemple que ha passat bastant desapercebut més enllà de les picabaralles mediàtiques i/o individuals. I aquest és el cas de la inserció publicitària del referèndum d’autodeterminació de l’1-O. Això és la campanya de la Generalitat per estimular la participació, com és preceptiu en qualsevol votació. Què va passar? Algú ho recorda? Quants mitjans van fer-ho? Fixeu-vos, la majoria de mitjans no van voler acceptar la contractació publicitària de l’1-O perquè el TC l’havia suspès i per les multes que hi podria haver. Com diantre pretenien fer efectiva la República, és a dir, controlar el territori, fer pagar impostos, per dir només dues coses imprescindibles, si ja no van ser capaços d’aconseguir que els mitjans acceptessin publicar les crides a la participació? Algú m’ho explica?

Ho diré una altra vegada i mil cops més si és necessari: Espanya no permetrà mai la secessió unilateral de Catalunya. Mai. I no ho farà perquè és una qüestió de supervivència. Si Catalunya se n’anés, cauria tota la bastida. Tota. Fins i tot, ho reconeixen ideòlegs del pitjor que ha engendrat el règim del 78: Ciutadans. Per tant, només hi ha dues sortides a la situació que vivim: 

A) Aconseguir el 80% de l’electorat disposat a tot per desplegar la república proclamada. 

B) Tornar a l’Estatut i a la Constitució. Bastir un Govern efectiu i eficaç que permeti eixamplar el suport a la independència, i aconseguir la força suficient al Congrés dels Diputats per, amb aliances, fer seure el govern espanyol a negociar. 

Alguns diran que per què el 80% i no el 50% + 1. Ho entenc, però l’opció A significa enfrontament i tot el que se’n pugui derivar. Enfrontament a Catalunya i enfrontament amb Espanya.

Personalment, he optat per l’opció B i no només hi he optat, sinó que m’hi he compromès. I hi he optat, entre altres coses, perquè l’opció A és impossible i perquè fa molts anys que no tenim govern efectiu, en el sentit més ampli del terme. El governs tenen plans a curt termini, a mitjà termini i a llarg termini. Em podeu dir quins son aquest plans a Catalunya més enllà de la independència? Hi ha algú que es pensa que la competitivitat d’un país la determina Déu nostre senyor? Hi ha algú que es pensa que la creixent desigualtat a Catalunya ens la solucionarà el Dalai-lama? Hi ha algú que es pensa que l’asfíxia que pateix la mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona se solucionarà sola? I què n’hem de dir de la ineficient xarxa de transport públic? I quan revertirem les retalles inacceptables que s’han fet en sanitat i educació, per exemple?

De nosaltres depèn continuar en el martirologi o de trobar un denominador comú que permeti tornar a fer política en majúscules i així poder sortir d’aquest atzucac, sense perdre bous i esquelles, i sense renunciar a res. Però bé, si penseu que els mateixos que s’han negat a pactar un referèndum ara acceptaran negociar la independència ja proclamada, hi hagi els resultats que hi hagi, i beneiran el “fer república” com abans beneïen el fer país, doncs, endavant. Si és així: llarga vida al hàmster; però, mentre la roda dona voltes, intentem tenir uns minuts per poder veure com Catalunya es va apagant. És el que passa quan els claus es volen fer entrar per la cabota.