Avui a Barcelona un doble acte contribueix a la incorporació de la vaga de lloguers del 1931 a la memòria de la ciutat i de la seva gent. La presentació del còmic Rebel·lió. La vaga de lloguers del 1931 amb guió de Francisco Sánchez i dibuix d’Anapurna. És el segon volum de la col·lecció “Barcelona, Memòria en vinyetes” impulsada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona. I la col·locació d’un faristol de memòria dedicat a la mateixa vaga al xamfrà entre el carrer de Pontils i el carrer de Tortosa. Uns carrers que segurament hauran de ser buscats, molta de la gent que viu o ha viscut a Barcelona segurament no sabrà on són.
El faristol s’hauria pogut col·locar al carrer Mercaders, ben al centre de la Barcelona vella, al número 26, on havia estat el sindicat de la construcció de la CNT impulsor de la vaga. Però la vaga va viure als barris populars, als barris on no es podia pagar el lloguer. Fins i tot quan les mobilitzacions socials aconsegueixen fer-se un espai en els mitjans de comunicació, sota els focus del tipus que sigui, hi ha una certa individualització de la mobilització... És més fàcil que recordem a Salvador Seguí, a un nom, ara que fa 100 anys del seu assassinat, tot i la seva insistència en la dimensió col·lectiva de la mobilització, que a tota aquella gent que es va organitzar, va actuar i va patir repressió per reivindicar poder viure i disposar d’una habitatge.
El faristol es posa per fer present “La vaga de lloguers del 1931 a les cases barates”, a la falda de la Muntanya de Montjuïc, a l’actual barri de la Marina del Prat Vermell. Allà s’hi van portar persones que s’havien construït la seva barraca dalt de la muntanya, i que amb l’arribada de l’Exposició Universal de 1929 van ser expulsades. Tot i que altres zones de barraques de la mateixa muntanya van durar unes quantes dècades més. A la ciutat hi havia altres zones de cases barates, la del Bon Pastor, per exemple, on fa pocs dies es va inaugurar una nova seu del Museu d’Història de Barcelona. El Museu de l'Habitatge a les Cases Barates del Bon Pastor ha museïtzat una part d’aquestes cases i esdevé un nou espai que busca conservar la memòria de la vida en un barri obrer i mostrar la història de l'habitatge a Barcelona al llarg del segle XX.
Les dificultats per poder trobar un habitatge on viure no havien començat el 1931. No eren una novetat. La novetat és la reacció del 1931 i que avui s’intenti conèixer la seva història i preservar la seva memòria. Hi ha parts de la nostra història que sempre ho tenen més difícil per ser conegudes, hi ha memòries que volen ser derrotades amb el silenci i la manipulació. Aquest 2023 també recordem els 150 anys de la proclamació de la República de 1873. En el desenvolupament de les idees i les actuacions que la van fer possible també va estar present la resistència que practicaven les persones llogateres davant l’opressió de les propietàries. I a la Comuna de París, mobilització insurreccional popular del 1871 que ha passat a la història de les revolucions per intentar canviar el món des de la base, es van iniciar les seves polítiques actuant contra els lloguers que no es podien pagar. Aquesta història, la de la lluita i la mobilització pel dret a l’habitatge, no s’acostuma a conèixer i a explicar. Però és la història de la major part de la població que ha de fer grans esforços i dedicar una part dels seus recursos per disposar d’un habitatge.
La història del dret a l’habitatge, que incorpora episodis com el de la vaga dels lloguers del 1931, ha fet possible que en diferents períodes històrics l’accés a l’habitatge hagi estat més factible, menys costós, que en altres. El desconeixement d’aquesta història, l’oblit de la seva memòria, ha contribuït al fet que tornessin períodes on aquest accés es fa molt més difícil. Als anys vuitanta, per exemple, les lleis sobre l’habitatge del primer govern del PSOE, el Decret Boyer de lloguers, o les que impulsaria Margaret Thatcher al Regne Unit, per posar dos exemples suposadament allunyats en termes de posicions polítiques i geogràfiques, iniciessin una nova època d’encariment i mercantilització sense límits dels habitatges. S’entrava en el món neoliberal. Per altra banda, l’exemple d’Àustria i el record de Viena la roja continua estant molt present en representar un model a contraposar per la seva voluntat de garantir el dret a l’habitatge.
Barcelona en comú neix del moviment pel dret a l’habitatge, de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, i en arribar al final d’aquestes dues legislatures és moment de fer balanç d’allò aconseguit i d’allò pendent d’aconseguir. No hi ha dubte, per desgràcia, que és una opció política que està massa sola en el desenvolupament de polítiques que garanteixin el dret a l’habitatge. El números són molt clars. Només cal comparar la construcció de pisos i els recursos dedicats a buscar alternatives habitacionals a les persones en situació d’emergència de les diferents administracions. El nou govern de la Generalitat ha declarat la seva voluntat de revertir la poca dedicació que fins ara ha mostrat. Caldrà veure que es farà en els propers anys.
Salvador Illa, cap de l’oposició, i guanyador de les eleccions a la presidència de la Generalitat, fa pocs dies es mostrava contrari a les polítiques de limitacions al preu dels lloguers que presentava com “mesures efectistes” i afegia: “les polítiques d’habitatge requereixen planificació a molt llarg termini, molta constància, una injecció de recursos públics sostinguda en el temps...”. Contestava així a les preguntes de Gemma Nierga al Café d’idees de La2. Té molta raó Salvador Illa sobre les polítiques a llarg termini, la injecció de recursos públics..., el que no s’entén és que no ho hagi fet i no ho faci el PSOE i el PSC quan governa. Tampoc que no ho hagin fet els altres partits que han governat.
Si la independència era el gran objectiu de la mobilització nacional d’aquesta dècada que deixem enrere, garantir el dret a l’habitatge era un dels símbols de la mobilització social que també hem viscut i vivim. Està lluny de garantir-se, però hem viscut canvis significatius. Per exemple, determinades polítiques públiques que ja s’han assenyalat, la consolidació d’un moviment pel dret a l’habitatge format per col·lectius diversos, o la presència mediàtica de les informacions relacionades amb aquesta temàtica (cal destacar a Nació la feina d’Andreu Merino o David Cobo, i en altres mitjans João França, Helena López Vallejo, Clara Blanchar...).
Pensant històricament, cal fer present el trajecte que ens porta des de la vaga de lloguers del 1931 (o fins i tot abans) fins a 2023. Recordar avui la vaga de lloguers contribueix a avançar en el dret a l’habitatge. Contribueix a fer presents les mobilitzacions, les lluites, que han contribuït a configurar aquesta societat. Contribueix a mostrar que els desnonaments són una constant històrica que ha estat combatuda en diferents moments. Contribueix a mostrar que s’ha pogut viure d’una altra manera, que hi ha alternatives, i que les societats avancen a partir d’allò que la seva gent decideix impulsar, fins i tot quan no aconsegueix tot el que es voldria.
El faristol s’hauria pogut col·locar al carrer Mercaders, ben al centre de la Barcelona vella, al número 26, on havia estat el sindicat de la construcció de la CNT impulsor de la vaga. Però la vaga va viure als barris populars, als barris on no es podia pagar el lloguer. Fins i tot quan les mobilitzacions socials aconsegueixen fer-se un espai en els mitjans de comunicació, sota els focus del tipus que sigui, hi ha una certa individualització de la mobilització... És més fàcil que recordem a Salvador Seguí, a un nom, ara que fa 100 anys del seu assassinat, tot i la seva insistència en la dimensió col·lectiva de la mobilització, que a tota aquella gent que es va organitzar, va actuar i va patir repressió per reivindicar poder viure i disposar d’una habitatge.
El faristol es posa per fer present “La vaga de lloguers del 1931 a les cases barates”, a la falda de la Muntanya de Montjuïc, a l’actual barri de la Marina del Prat Vermell. Allà s’hi van portar persones que s’havien construït la seva barraca dalt de la muntanya, i que amb l’arribada de l’Exposició Universal de 1929 van ser expulsades. Tot i que altres zones de barraques de la mateixa muntanya van durar unes quantes dècades més. A la ciutat hi havia altres zones de cases barates, la del Bon Pastor, per exemple, on fa pocs dies es va inaugurar una nova seu del Museu d’Història de Barcelona. El Museu de l'Habitatge a les Cases Barates del Bon Pastor ha museïtzat una part d’aquestes cases i esdevé un nou espai que busca conservar la memòria de la vida en un barri obrer i mostrar la història de l'habitatge a Barcelona al llarg del segle XX.
Les dificultats per poder trobar un habitatge on viure no havien començat el 1931. No eren una novetat. La novetat és la reacció del 1931 i que avui s’intenti conèixer la seva història i preservar la seva memòria. Hi ha parts de la nostra història que sempre ho tenen més difícil per ser conegudes, hi ha memòries que volen ser derrotades amb el silenci i la manipulació. Aquest 2023 també recordem els 150 anys de la proclamació de la República de 1873. En el desenvolupament de les idees i les actuacions que la van fer possible també va estar present la resistència que practicaven les persones llogateres davant l’opressió de les propietàries. I a la Comuna de París, mobilització insurreccional popular del 1871 que ha passat a la història de les revolucions per intentar canviar el món des de la base, es van iniciar les seves polítiques actuant contra els lloguers que no es podien pagar. Aquesta història, la de la lluita i la mobilització pel dret a l’habitatge, no s’acostuma a conèixer i a explicar. Però és la història de la major part de la població que ha de fer grans esforços i dedicar una part dels seus recursos per disposar d’un habitatge.
La història del dret a l’habitatge, que incorpora episodis com el de la vaga dels lloguers del 1931, ha fet possible que en diferents períodes històrics l’accés a l’habitatge hagi estat més factible, menys costós, que en altres. El desconeixement d’aquesta història, l’oblit de la seva memòria, ha contribuït al fet que tornessin períodes on aquest accés es fa molt més difícil. Als anys vuitanta, per exemple, les lleis sobre l’habitatge del primer govern del PSOE, el Decret Boyer de lloguers, o les que impulsaria Margaret Thatcher al Regne Unit, per posar dos exemples suposadament allunyats en termes de posicions polítiques i geogràfiques, iniciessin una nova època d’encariment i mercantilització sense límits dels habitatges. S’entrava en el món neoliberal. Per altra banda, l’exemple d’Àustria i el record de Viena la roja continua estant molt present en representar un model a contraposar per la seva voluntat de garantir el dret a l’habitatge.
Barcelona en comú neix del moviment pel dret a l’habitatge, de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, i en arribar al final d’aquestes dues legislatures és moment de fer balanç d’allò aconseguit i d’allò pendent d’aconseguir. No hi ha dubte, per desgràcia, que és una opció política que està massa sola en el desenvolupament de polítiques que garanteixin el dret a l’habitatge. El números són molt clars. Només cal comparar la construcció de pisos i els recursos dedicats a buscar alternatives habitacionals a les persones en situació d’emergència de les diferents administracions. El nou govern de la Generalitat ha declarat la seva voluntat de revertir la poca dedicació que fins ara ha mostrat. Caldrà veure que es farà en els propers anys.
Salvador Illa, cap de l’oposició, i guanyador de les eleccions a la presidència de la Generalitat, fa pocs dies es mostrava contrari a les polítiques de limitacions al preu dels lloguers que presentava com “mesures efectistes” i afegia: “les polítiques d’habitatge requereixen planificació a molt llarg termini, molta constància, una injecció de recursos públics sostinguda en el temps...”. Contestava així a les preguntes de Gemma Nierga al Café d’idees de La2. Té molta raó Salvador Illa sobre les polítiques a llarg termini, la injecció de recursos públics..., el que no s’entén és que no ho hagi fet i no ho faci el PSOE i el PSC quan governa. Tampoc que no ho hagin fet els altres partits que han governat.
Si la independència era el gran objectiu de la mobilització nacional d’aquesta dècada que deixem enrere, garantir el dret a l’habitatge era un dels símbols de la mobilització social que també hem viscut i vivim. Està lluny de garantir-se, però hem viscut canvis significatius. Per exemple, determinades polítiques públiques que ja s’han assenyalat, la consolidació d’un moviment pel dret a l’habitatge format per col·lectius diversos, o la presència mediàtica de les informacions relacionades amb aquesta temàtica (cal destacar a Nació la feina d’Andreu Merino o David Cobo, i en altres mitjans João França, Helena López Vallejo, Clara Blanchar...).
Pensant històricament, cal fer present el trajecte que ens porta des de la vaga de lloguers del 1931 (o fins i tot abans) fins a 2023. Recordar avui la vaga de lloguers contribueix a avançar en el dret a l’habitatge. Contribueix a fer presents les mobilitzacions, les lluites, que han contribuït a configurar aquesta societat. Contribueix a mostrar que els desnonaments són una constant històrica que ha estat combatuda en diferents moments. Contribueix a mostrar que s’ha pogut viure d’una altra manera, que hi ha alternatives, i que les societats avancen a partir d’allò que la seva gent decideix impulsar, fins i tot quan no aconsegueix tot el que es voldria.