Quan el dilluns 6 d’octubre l'acabat de nomenar primer ministre francès Sébastien Lecornu va anunciar la seva renúncia davant la incapacitat que el seu govern tingués el suport del poder legislatiu, tots els focus mediàtics i polítics no es van posar en ell sinó en qui l’havia nomenat: Emmanuel Macron.

Aleshores semblaven evidents tres escenaris per part del president gal: nomenar un primer ministre progressista, potser un socialista, i intentar travar una suma suficient a l’Assemblea Nacional del centre i l’esquerra; la segona, tornar a convocar eleccions legislatives i esperar a veure quina sumar surt dels daus un cop ja siguin sobre la taula (amb el risc d’acabar tenint un primer ministre del partit de Le Pen); i la tercera presentar la seva dimissió i anticipar les eleccions presidencials; tot i que això era un anhel polític d’alguns partits i en cap cas passa pel cap del president. I després d’una setmana entotsolat entre els fantasmes de l’Elisi, la solució final va ser tornar a nomenar a un Lecornu que, d’altra banda i cal dir-ho, amb cosa de dies havia adquirit una notorietat i aplom polític substancial.

Amb menys de 40 anys, Lecornu és el monjo-soldat del president, l’home pel que faci falta, el llargament discret ministre de Defensa que ara és al primer pla. Provinent de la dreta i fillol polític de Bruno Le Maire, qui ha estat el més temps ministre d’Economia i Finances de Macron (i també un dels ministres de Finances més longeus de la República Francesa), Lecornu havia estat alcalde molt jove, però abans d’això havia tingut al cap fer-se monjo. Però va abocar la seva fe en la política i la devoció catòlica se la va guardar a la butxaca.

Diuen que Macron va quedar molt satisfet d’ell com a organitzador dels Grans Debats que el govern francès va promoure per tot França (i alguns dels quals va liderar el mateix president) com a reacció a l’eclosió dels Armilles Grogues. Des d’aleshores és el seu templer de confiança. Així, va optar per Lecornu després d’un François Bayrou que era, i ha estat sempre, un vers lliure, i que abandonava el palau de Matignon amb una popularitat per terra i recobert de la capa de la dignitat de qui volia fer el que li convenia realment al país (retallar de forma contundent el dèficit públic), però eren els altres que no li deixaven fer-ho. Així, amb la seva capa de mosqueter se’n va tornar a la seva gascona vila de Pau, d’on segueix sent l’alcalde i on ara roman en silenci.

Macron optava i torna a optar per un fidelíssim a la seva persona com a quart primer ministre en dos anys. I aquí es remunta tot: en l’hiperpresidencialisme de Macron, que es creu tant el Mètode De Gaulle que és més gaullià que De Gaulle. El nou encàrrec a Sébastien Lecornu passa per liderar un govern més tècnic que polític i sobretot sense galls a dins del galliner; i aquí galls equival a futuribles candidats presidencials com Bruno Retailleau, ministre de l’Interior i líder de la dreta tradicional.

Efectivament, ha presentat un nou executiu que és millor que el primer que va presentar: perquè aporta noves cares de la societat civil i de la mateixa política. I aquests seran qui hauran d’afrontar la missió de tirar endavant un pressupost pel país acompanyat d’un pla estabilitzador que posi fre a la més que possible crisi econòmica de la nació, alhora que afrontar temes oberts rellevants com la relació de l’Estat amb els territoris “d’Ultramar”.

Però això amb quins suports parlamentaris? Després d’aquests dies de desgavell ja no estan ni garantits els propis companys de viatge. El mateix bloc central del president s’està autodissolent com un analgèsic dins l’aigua. Per ara, Macron s’aferra sense dubtes al seu quinquenni, però fins quan podrà evitar l’escenari del seu pas al costat? (en el cas de Macron no diria mai “retirada”)

Si l’invent de tornar a nomenar Lecornu no funciona, si després acaba resignant-se a nomenar un primer ministre d’esquerres, i tampoc funciona, si acaba convocant eleccions legislatives i el seu partit s’enfonsa i ha de tenir a Jordan Bardella del Reagrupament Nacional de primer ministre, tot anirà sumant en un cúmul de derrotes i despropòsits. I s’apropen les eleccions municipals en les quals tampoc se li promet cap gran victòria si no és de la mà de pactes amb la dreta tradicional. Però tot això són possibilitats i conjectures. Anem a veure si Lecornu pot superar el seu rècord de brevetat i pas a pas on duu la política francesa a Emmanuel Macron, i no al revés.