Un/a autor/a no ha de parlar dels seus llibres, però no resisteixo la temptació perquè el que acaba de sortir ve a tomb pel que vull explicar. El llibre és una resposta d’urgència a aquella bufetada d’en Peces-Barba: me’l va demanar un editor amic que estrena marca, la Mansarda. Estava en Pere Tió emprenyat amb el “nos quedamos con los catalanes”, tan brutal, que em va demanar que contestés. Com que no és sensat fer un llibre, per petit que sigui, per respondre a una anècdota, per desgraciada que sigui, a L’autonomia que ens cal / és la de Portugal faig un repàs d’aquesta relació de possessió i demostro que l’Espanya d’en Peces-Barba és la de la Constitució perquè és la de sempre.
I que els grans lideratges alternatius contra aquesta Espanya –Pujol, Maragall…- van fracassar, com estan destinats a fracassar els intents del catalanisme, si el catalanisme continua sent una opció política minsa i encongida. Espanya és massa forta. Catalunya s’ha construït sobre dues potes: la cultura (que inclou la llengua) i l’economia (que inclou modernitat i talent). Però no ha estat capaç de construir una política a l’altura, que plantés de debò cara. Sempre hi ha una excusa, una por, una vacil·lació. Ai, que no en parli, en Mas, del pacte fiscal al Financial Times…!, s’ha sentit a dir aquests dies.
Espanya, que és mineral però no tan tonta, ha descobert que pot passar d’emprenyar Catalunya políticament si mentrestant li va minant la cultura i l’economia. Això, en temps de crisi, és bufar i “trencar” ampolles. En un mot: ens estan desballestant el país, des de la recerca fins a les estructures. I, amb noves lleis, continuaran la feina amb la llengua. Alhora, mig país està darrera la pancarta dient-li a Artur Mas que no retalli i el catalanisme a terra, mut, perquè ningú vol seguir el Govern pel camí del pacte fiscal.
Pacte que, si resulta, ens estalvia les pancartes i si no, ens duria de la mà a la independència. Cosa que el catalanisme de mínims no gosa ni somiar.